Abril Pinyol, joveníssima cantautora lleidatana, recala divendres vinent a l’Ateneu en el marc de la programació Km 0 que organitza la Casa de la Música de Lleida, l’Alt Pirineu i Aran

Vens d’un hàbitat artístic, diu el seu currículum. 
Bé, jo he fet teatre des de ben petita i també música, des dels tres anys. Als sis ja vaig començar amb el violoncel. Els pares sempre van donar molta importància a la formació artística, a la cultura en general. La mare escriu contes, amb el pare sempre hem escoltat molta música. Ell em va ensenyar els primers quatre acords de guitarra.

Però tenies tirada, també. 
Ara estudio interpretació a l’Institut del Teatre. He començat primer. 

Música i teatre són dues disciplines exigents. Et tornaràs un pèl boja.
Sí, però he anat fent un procés des que el meu projecte musical ha començat a funcionar. Al principi, encara que feia algun concert, anava component, jo sempre deia a la gent que no, que volia fer teatre. 

I?
Ara, per sort, he trobat la conciliació.  Totes dues són carreres de fons i amb molta feina: tinc els dies molt ocupats. 

Què et va portar a dir això ho vull per al futur? 
El violoncel m’agradava molt, tot i que no feia les meves cançons aleshores. Em van agafar per a una companyia de teatre i vaig viure tota l’experiència d’anar de bolos, carregant i descarregant el material, tot el cansament. Em va agradar molt actuar fora de Lleida! A Toledo, per exemple, vam arribar. 

L’escenari la va encisar. 
Aquella possibilitat de comunicar amb el públic... Vaig veure que era el que m’agradaria fer. Devia ser entre els dotze i els catorze anys. Volia ser domadora de cavalls, veterinària, fins i tot m’agradava el Dret. A veure, em vaig dir, no ho pots fer tot, ara bé, si ets actriu pots interpretar-les. 

Determinant el Buc Lab?
Amb catorze anys, un noi em va trencar el cor i amb això vaig escriure una cançó.  Els pares em van animar i al Buc, amb una beca que donen des de l’Ajuntament de Lleida, em van ajudar a impulsar el meu projecte. M’interessava millorar els temes, que jo no sabia res de composició, havia treballat amb guitarra i ukelele i a l’estudi vam afegir el baix, bateria, vents...

El primer EP.
Efectivament, cinc temes. És una beca molt important perquè sobretot em va dir que el que jo feia era vàlid. Va ser una empenta cap amunt. 

El contingut?
Al principi escrivia en català i en anglès, perquè tenia molta influència de Billie Eilish. Però ara ja només em centro a escriure en català, que ho faig millor. Són temes escrits fa temps, però els he treballat molt, ha estat una feina feta  a cuina lenta, fins i tot el procés mateix de voler publicar una cosa quan no ets ningú. No us podeu imaginar com és de difícil. 

Segur que podem.
Una altra cosa és fer autoedició, però si no vols... Ara m’hi torno a trobar. Tinc temes gravats a l’estudi Amenhof de Victor Ayuso, a Lleida, i amb ganes de treure’ls. Però a veure com faig. 

Pop alternatiu. 
He anat canviant. Al principi sí que era més pop, bastant de cançons típiques de cantautora diguéssim, amb aquell patró estrofa-tornada. Però com que no tenia formació, feia coses estranyes, tonalitats inusuals. Les noves cançons intento que tinguin més cara i ulls, però s’assemblen, sí, a un pop convencional. Però acústic, més íntim. 

Serà el que escoltarem a l’Ateneu. 
Vindré a fer aquest repertori, el gravat i el que vaig rodant, amb Miquel Allué a la guitarra. Em fa molta il·lusió venir, perquè haurà estat el concert més lluny que hauré fet de moment. Costa sortir de Lleida, el circuit és molt reduït. Anar a tocar a un lloc i que et vinguin a veure desconeguts... tot i que hi tinc família, a la Seu.