Publicat la primavera passada, ‘Àssua. El món en una vall’  (Ed. Fonoll) va ja per la tercera edició. L’autora, Marta Lluvich, el presenta aquest dissabte a la llibreria el Refugi, a les 12.30: el vermut promet

Àssua, casa seva feta llibre.  
Va néixer arran d’un article que em van encarregar de la revista Horitzons sobre les dones de muntanya. Va agradar i ens va semblar que el podíem estirar i convertir en un llibre. Per això, dels dotze capítols del volum, el primer se centra en les dones precisament. 

Les que l’envolten.  
Sí, parlo de les dones que tinc més a prop: la mare, la tieta, la veïna, les dones d’Altron, el meu poble, les que em trobo cada dia quan surto i quan entro de casa. A través d’elles intento fer una radiografia de les dones i que qualsevol persona que s’ho llegeixi reconegui la seva dona, la seva padrina, la mare o a si mateixa.

Es van deixar retratar fàcilment? 
Reconec que vaig ser agosarada i no els hi vaig demanar permís. Fa anys vaig fer una exposició de dones amb bata, que no deixen de ser les del meu poble, és clar. Va anar evolucionant fins aquí. Però preciso que al llibre parlo de moltes més coses. 

Com ara? 
Coses senzilles, quotidianes, la vida en un poble petit i de muntanya, on la vida de pagès encara està molt al centre, com a casa meva. Parlo d’experiències viscudes i ho faig en primera persona. Parlo d’aquesta realitat en  un llogarret de cinquanta habitants durant els últims quaranta anys, uns records que són, bàsicament, els meus. 

Allò més petit esdevé universal.  
De llocs petits i fets senzills poden sortir grans històries. Al Pallars, recordem-ho, Maria Barbal va ambientar Pedra de tartera. Les que jo explico no són històries que passen només a Altron o només al Pallars Sobirà, sinó que passen a tots els pobles del Pirineu. Si posem les dones al centre és perquè cal aquest homenatge, perquè sempre han estat silenciades. 

I els lectors urbanites? 
Va ser un dels reptes, o pors, que tenia. Volia que tothom trobés un punt on identificar-se, sinó personalment, a través de la padrina o la mare... Crec que ho he aconseguit: hi ha qui em diu que l’ha comprat i l’ha fet llegir a la seva mare, a la seva tieta... Fins i tot en barris d’una gran ciutat la vida fa anys era bastant similar a la dels pobles. 
És que, si gratem la superfície, tots som de poble, venim d’un poble.  
Sí, sí, efectivament, o estiuegen en un poble. Aquest llibre és un refugi per a qui sent nostàlgia d’uns temps que van desapareixent i que molts han viscut. Però també un llibre per a la gent que ens visita, o no, i conegui què és realment un poble. 

Que siguem menys ‘pixapins’. 
Que en tinguin més coneixement. Defenso la vida rural i el fer poble, una manera de fer comunitària que cada cop s’esvaeix més, perquè som individualistes. La gent que ve a viure als pobles a vegades va a la seva: li agrada la natura, però manté l’individualisme. Amb això no n’hi ha prou. 

El nouvingut sovint no s’hi adapta.  
No seré políticament correcta amb aquest tema del repoblament. Des de fora se’ns veu amb molt de romanticisme, una vida molt bucòlica, però finalment et trobes en llocs on no hi ha cap tipus de servei.  

La imatge de postal. 
Sí, jo parlo de pobles tan petits com Altron. Una capital de comarca, amb tot tipus de serveis, ja és diferent.  

També hi ha qui es plany d’haver estat mal rebut. 
No sé a quin poble aniran. És cert que arreu hi ha de tot, com a les grans ciutats. No és que a Barcelona et rebin amb abraçades; al contrari, arribes i dius bon dia i et miren malament. 

La vida comunitària... 
Sí,  això és el que principalment distingeix encara la vida als pobles, que podem estar millor avinguts o, a vegades, mal avinguts, però en el fons es fa vida en comú, tots fem família. Molta gent que arriba de fora no té aquest concepte molt, o gens, interioritzat. Si ve a viure gent que passa inadvertida, que viu durant mesos al teu costat, al poble, i no saps ni qui hi és perquè sols l’utilitza com a poble dormitori... doncs no sé fins a quin punt hem de promoure això.