La Voliaina, mirin que poètic, que pictòric, és el nom de la casa de Prats i Samsor on viu Elisenda Capdevila. On viu i on té el taller d’on han sortit les teles que ara s’exposen a l’ambaixada d’Espanya

Debuta a Andorra. 
Sí, sí, és el primer cop que exposo a Andorra. De la mà d’un amic, que m’ho va suggerir. 

Un amic que és Joan Ganyet, que l’ha comissariat, diguem-ne. 
Exactament. Ell acostuma a venir a veure’m pel taller i hem coincidit en alguna exposició. És fan de la meva obra i jo de la seva. També vam fer la tria de les teles amb ell, d’una manera preliminar. Després la vam acabar d’arrodonir amb la Carme Tinturé, fa molt que ens coneixem i ve molt aquí, a l’estudi, i xerrem sobre art, que és fantàstic perquè no hi ha molta gent amb qui se’n pugui parlar. 

Què ha triat aquest comissariat col·laboratiu, doncs?
Es tractava de mostrar la meva pintura, una pintura que se centra en el paisatge. Però no el paisatge que entendríem: la caseta i el pagès, sinó que és una abstracció figurativa, diguem-ne, de petits elements de la naturalesa. Potser uns cardots en un quadre molt gran, quatre cardots i poca cosa més...

... però
...però busco que facin el màxim efecte, sí. O un arbre esberlat, aquests arbres que sembla que facin com un crit perquè estan tots buits de dintre. Recullo elements de la natura, però ni molt menys amb intenció de copiar-la, sinó que és la realitat transformada per l’emoció. És la interpretació de les coses que nosaltres veiem. Però no és una còpia, ni de broma. Una obra d’art és una cosa personal, no una còpia. 

Quins elements li produeixen aquesta emoció?
No és que jo busqui res de particular, però fa vint anys que visc a la Cerdanya i tinc la natura tan a prop... Sense voler, se’m fica a dins. El seu esperit, els sons de les branques, dels ocells. Se’t va infiltrant, sense pensar-hi, i quan arribes a l’estudi et poses a pintar, et deixes anar per un dictat intern... un misteri, jo no l’entenc tampoc. 

Difícil d’explicar l’acte pictòric. 
Sí, a vegades vaig passejant pel camp i penso, “ai, mira, és això que jo vaig pintar!” Una cosa curiosa. 

Fa molt èmfasi que la pintura no copia, no fotografia. 
Exacte. Tot l’art no és mai una còpia de la realitat. Ni tan sols els que fan fotografia, també interpreten la realitat, en el cas de la fotografia artística. Tot ha de passar per una cosa que avui tenim molt oblidada: la imaginació. Ja ni els nens tenen imaginació, perquè tot els ho donen fet. 

La creativitat vostè també la va aplicar al disseny de joies.
Sí, sí. Vaig estudiar en una escola alemanya i una de les especialitats era la joieria, i jo precisament vinc d’una família de joiers de Barcelona. Joiers autors. Per a mi, per tant, era molt natural. També em vaig casar amb un joier, així que va formar part de la meva vida professional. Però ho considero col·lateral a la pintura. 

També s’ha dedicat a la docència. 
Sí, sí, amb nens, i ara ho continuo fent, però amb gent gran. I és on constato que cada dia tenim menys imaginació. També quan escolto com parla la gent, com relacionen les coses... I és molt trist amb els nens, que fins als set anys són nens lliures i s’expressen, però després queden atrapats per la racionalitat a l’hora de dibuixar. 

Perden la frescor, la innocència. 
Ja ho deia Picasso: que a l’escola d’art va aprendre a copiar i quan se’n va poder deslliurar ja va tornar a dibuixar com un infant. 

Conèixer els codis per trencar-los.
Cert, s’ha de conèixer l’ofici, cosa que avui en dia és escàs, en molts àmbits. Jo soc autodidacta, diem; doncs bé, com deia Cézanne, quan sàpigues dibuixar amb la mà dreta, dibuixa amb l’esquerra. L’habilitat ens fa perdre la creativitat. L’art és transcendir l’habilitat per expressar les emocions. 

I la imaginació dels espectadors?
Algú deia que no pots passar davant d’un quadre ràpidament, que t’hi has d’estar cinc minuts mirant-lo, de la mateixa manera que escoltes una música. Si és una pintura interessant, és clar. Mira’l i deixa’t anar, no pensis, no l’analitzis, no vulguis saber què és allò. Deixa que el quadre et miri a tu.