Josep Puig dirigeix des de fa trenta anys l’Orfeó Andorrà, que ara commemora el seixantè aniversari. Una celebració per mirar cap al futur més que per fer memòria, deia la presidenta, Pilar Gispert. Començant pel concert de dissabte

Alguns hauríem de començar a cantar.
No deixa de ser una activitat més de la gent, dels nens sobretot. També és una forma de sociabilitzar-se, de culturitzar-se, de conèixer la història, perquè coneixem el compositor, l’obra... És tot un pla de coneixements que aporta la música coral. 

Jo li deia per remeiar la sequera. 
A veure, una coral no és una escola de cant, així que és important, sí, que qui vingui com a mínim afini. Si no, desorienta els altres. Si se sap afinar, ja endavant. Així que abans, jo recomanaria unes classes. Els directors tampoc no som professors, som coordinadors. 

Aquestes corals no professionals, gent que fa l’esforç de venir a assajar sota vent i pluja...
És clar, és clar. Som corals del poble i tothom hi és benvingut. Recomano que, per començar, els agradi la música, que l’estimin. Després, a treballar. Porta un compromís: amb els horaris, assaigs, estar al peu del canó i treballar el text i la música, que s’acobli bé, aprendre-s’ho... Si no t’agrada la música, es farà pesat. 

Inimaginable, algú a qui no li agradi la música. Una o una altra. 
Hem de tenir en compte que la gent a qui li agrada la música fa l’esforç. Hi ha que només ve buscant una activitat més dins del seu espai lliure. Com si fes idiomes. Però si no t’agrada de debò, acabes fracassant: perdràs el temps tu i el faràs perdre a la resta. El cant coral, a banda de l’esforç individual, és un treball col·lectiu: el treball, finalment és de tots. Tothom hi ha posat el coll. 

Què tal els cantaires de l’Orfeó?
Fa trenta anys que els porto i he de dir que han sigut sempre gent que ha treballat moltíssim, alguns des de fa molt de temps, no fallen mai, sempre estan al peu del canó. Amb gent que puja de la Seu i no fallen mai, mai. Disciplinadíssims, per a assaigs i concerts. 

Som-hi: el concert de dissabte, al Centre de Congressos de la capital. 
Ja fa temps que l’estem preparant. Tothom va contribuir a triar les obres, seran unes peces maques. Hi haurà unes quantes cançons modernes, com Tornarem, de Lax’n busto o Escriurem de Miki Nuñez, amb acompanyament de guitarra elèctrica, baix, bateria i teclats, que tocaré jo, i  en aquest cas la direcció la portarà la Marta Gangonells.

Més, més.  
També interpretarem Shenandoah,  amb arranjament de James Erb, a cappella, i Sota el cel de París, amb acompanyament d’acordió. A banda, estarem acompanyats per altres corals del país i l’orquestra de l’Institut de Música i l’Esbart Dansaire d’Andorra la Vella. 

Veient la quantitat de corals al país, Déu n’hi do.   
Ho trobo perfecte, és cert que Andorra és un país de molta cultura musical, hi ha molta gent que participa molt activament, un bon gruix de la població. Qualsevol concert que es fa omple. I les corals col·laborem: som companys i amics i només cal que algú digui que vol fer un aplec perquè tots ens hi aboquem. 

Bravo! Ara bé, el problema serà el relleu, oi? Digui’ls que no fan coses carrinclones. Animi’ls.   
Nosaltres cantem de tot. Modern, de cinema, jazz, sardanes... De tot. De tot, tenim un repertori amplíssim. Però és cert, què passa?, el problema és que abans no hi havia moltes activitats, molta oferta. Ara és cert que hi ha molts nens que estudien música, Andorra és un dels països on més nens ho fan, proporcionalment, però d’aquí a posar-se en grups, en corals, en orquestres... Els nens tenen moltes hores al col·legi, fan moltes altres extraescolars. Després marxen a la universitat i quan tornen tenen altres prioritats. 

Llei de vida.   
Quan es fan més grans tornen a la música potser. 

Però és com la bicicleta. 
És clar, és clar. Ens trobem gent que torna quan troba que té una mica de disponibilitat de temps. 

Però segur que tindrem garantits trenta anys més, oi?  
Jo no sé, jo no sé, que ara ja tots comencem a ser bastant grandets. Intentarem mantenir-ho, però, aconseguir unes bones incorporacions, de gent que vegi la bona feina que fem i s’hi vulgui animar.