Ella és Maria Lluïsa de Riba, última hereva de Casa Rossell. A quatre mans amb Josefina Porras li van escriure la biografia, ‘La Senyoreta’, la campanada de l’últim Sant Jordi. Demà desfilen pel Club de lectura de la biblioteca d’Encamp.

Per què interessa, ‘La Senyoreta’? Li dic perquè va morir fa 30 anys i pocs la deuen recordar.
En primer lloc, no hi ha gaires biografies d’andorrans prominents, encara. L’última hereva d’una nissaga que es remunta al segle XIV. Ho havia tingut tot: bellesa, nom, patrimoni... Va ser la primera andorrana que va esquiar, i se’n vantava als seus últims dies, muntava a cavall, viatjava, tenia pretendents...

Però...
Però va morir sola, en l’oblit més absolut. És lògic demanar-se com és possible que la dona brillant, elegant i carismàtica que veiem als retrats dels anys 30 es convertís en la maduresa en una persona orca i eixuta i acabés tan sola.

I vostès ens expliquen per què.
La vida dona moltes voltes, això per començar. De fet hi ha dues senyoretes separades per la Guerra Civil espanyola, que va escapçar i separar el grup d’amics de l’alta burgesia catalana que havia format i amb qui s’entenia a la perfecció. Són els anys daurats, la veiem riallera, feliç, en la plenitud. I la inevitable relació afectiva, una autèntica passió si jutgem pel to de les cartes d’ell que s’han conservat.

Òbviament, aquesta història no acaba bé.
La Guerra Civil, com deia. El grup es desfà i el seu amor, un tal Ricard, acabarà casant-se i marxant a Mèxic, no sabem si exiliat.

Qui no ha patit una decepció sentimental!?
Se li atribueixen relacions amb nois de bones famílies franceses, però llavors la mare emmalalteix i aleshores no era com ara, i quan els pares es posaven malalts quedaven  a càrrec de les filles. Quan la mare mor, ella ja té 50 anys i es reclou a casa. Pensa que la Maria Lluïsa era tan hereva de Casa Rossell com el seu germà, però va ser ell qui va fer carrera política i qui es va dedicar a gestionar el patrimoni familiar. Ella es va anar apartant i transformant fins a convertir-se en el personatge altiu i desdenyós que molts veïns encara tenen al cap i que ha quedat en l’imaginari popular.

Li quedava el seu germà Joaquim, ‘el marquesito’.
Sí, i s’hi bolca. Per això quan mor en accident de cotxe, el 1983 a Calaf, es troba absolutament sola: sense família, ni amics ni de fet veïns, perquè amb comptadíssimes excepcions no manté cap tipus de relació amb els ordinencs. Imagina el que devia ser per a una dona ja gran viure en aquell casalot immens i destartalat, en obres permanents.

No ha millorat gaire, em temo.
Al novembre farà 30 anys que la senyoreta va morir i, per tant, 30 anys que el patrimoni de Casa Rossell, inclosa la casa família, va ingressar al patrimoni de l’Estat: l’herència més gran que mai no ha rebut l’Estat. Doncs el casalot continua exactament igual com estava el 1983. Fet un desastre.

Algun retoc sí que hi han fet.
Han arreglat el que es veu: els jardins, l’era i la teulada, perquè si no els hauria caigut a terra. Però per dintre fa pena. Patrimoni se n’endú de tant en tant alguna peça per restaurar-la, i poca cosa més.

Què se n’ha de fer?
Això ho han de decidir els polítics, no jo. Però ben bé al davant hi ha la Casa d’Areny-Plandolit, perfectament museïtzada. No sé què s’hi ha de fer, si una residència oficial o un altre museu. Que hi facin el que vulguin, però que la tinguin en condicions.

Es mereix una novel·la?
De moment farem amb la biografia. Crec que hem encertat el to: és una lectura amena, destinada a tots els públics, no només l’especialitzat. 

Si la tingués al davant i li pogués fer una pregunta, què li demanaria?
Per què no vas fer testament? I sobretot, per què no volies viure?