Charles Darwin se sentia sempre apagat, maldestre i vell. De fet, sent jove i abans de viatjar arreu del món es queixava d’un dolor a les mans al qual ningú trobava explicació i estava seriosament preocupat per la mida del seu nas. Un il·lustre membre de la legió dels hipocondríacs. El psicòleg pot ajudar.

Com ho portem, els hipocondríacs?
Per a les persones hipocondríaques aquesta pandèmia és particularment complicada. La por a contagiar-se és molt superior a la de la població general. Són persones que normalment no sortiran de casa, que netegen absolutament tot el que entra a casa o tot allò amb el que prenen contacte, que no es relacionaran amb ningú i que presten moltíssima atenció a tots els possibles símptomes relacionats amb la Covid-19. 

La por al virus ha superat la por al càncer, que imagino que és la bèstia negra dels hipocondríacs?
A causa de la por, o la convicció, de patir una malaltia greu, els hipocondríacs passen moltes hores dedicats a buscar informació. La por ha augmentat exponencialment amb internet, i sobretot al principi de la pandèmia, quan hi havia moltes incerteses.

Cru, oi?
És clar, amb molts interrogants i poques certeses, augmenten encara més la por i les preocupacions d’aquestes persones per qualsevol símptoma aparent o real. 

Consulten el psicòleg?
De vegades existeix certa resistència a acudir al psicòleg per la mateixa por a tenir contacte amb altres persones o a ser contagiats pel coronavirus. És part de la seva afectació. Quan la persona fa el pas de visitar un metge o un psicòleg pot donar-se el que anomenem peregrinació mèdica, ja que no solen quedar satisfets amb el primer diagnòstic. 

Com saps si ets hipocondríac o sents una preocupació normal?
T’has de fer una sèrie de preguntes.  Per exemple: has estat preocupat amb la idea de tenir una malaltia greu degut a símptomes corporals que han durat almenys sis mesos? T’ha generat angoixa? Impacta negativament sobre la teva vida familiar, social, laboral?

Se m’accelera el pols.
Constantment t’estàs reexaminant i autodiagnosticant? No creus en el diagnòstic del teu metge o psicòleg o no estàs convençut quan t’assegura que estàs bé?

Per descomptat.
¿Necessites de forma constant que els metges, els teus familiars i amics et tranquil·litzin i et donin garanties que estàs bé, inclús quan realment no creus allò que t’estan dient?

Què ho fa, ser hipocondríac?
Depèn de molts factors i és molt difícil establir una relació causa-efecte. Però per exemple, pertanyen a famílies que són especialment sensibles i molt inclinades cap a la interpretació dels signes de malaltia en tots els àmbits de la vida. D’aquesta manera, els membres de la família aprenen a interpretar qualsevol signe corporal i l’associen amb angoixa, por o ansietat.

Un altre.
Poden haver patit una malaltia greu o haver estat testimonis d’una malaltia greu a la seva família. O bé poden haver tingut experiències en les quals tant la malaltia com l’atenció cap a ells hagin anat associades, rebent per part dels seus familiars molta atenció quan han estat malalts.

Ens podem curar?
Es pot curar. Una vegada que es detecta que un pacient és hipocondríac i que ell accepta i accedeix al tractament, es defineixen clarament amb el pacient els objectius de la teràpia: aconseguir que perdi l’angoixa i la por a la malaltia que ell tem. 

Com?
A la teràpia es busca que el pensament d’estar malalt no dispari unes pors terribles. Per exemple, amb una tècnica d’exposició a les sensacions corporals podem aconseguir que el pacient perdi la por als símptomes que interpreta com a malaltia. Aprendre que si no fuig d’ells, si no lluita contra ells i els accepta, es poden convertir en sensacions admissibles que li permetin seguir amb les seves activitats diàries sense molt patiment.

Tranquil·litza això que diu. 
També haurem d’afrontar la por a la malaltia i a la mort, amb un treball de dessensibilització de manera que situem la por en nivells raonables.