“Parlant del llop, és més greu el problema polític que el tècnic”

Andoni Canela (Navarra, 1969), fotògraf i aventurer si ens ho permet. Desfila demà pel cicle ‘Geografies’, a Ordino, per fer una xerrada que, com aquesta conversa, pot anar de la fauna a racons ignots del Tibet fins als llops del Cadí

L’agafo en camí de Sòria a Ordino.
Tinc cinc o sis hores de cotxe, o sigui que tenim temps. He estat amb l’alosa becuda (Chersophilus duponti). No cal anar gaire lluny, a la Península, al Pirineu tenim de tot. Ara amb la pandèmia torno a treballar més per aquí a prop.

Quina enveja, de país en país!
Bé, algú ha de fer la feina, algú ha d’anar i documentar, fotografiar, explicar les històries d’arreu. A mi m’ha agradat molt viatjar des de petit i la naturalesa, els animals, i des d’adolescent ho tenia clar. Al començament és dur: fer viatges i feina free-lance i arriscar-te.

Però motiva.
Sobretot quan busques espècies en perill d’extinció. I no cal que sigui lluny, començant per les de fauna ibèrica, el llop em va costar moltíssim de fotografiar. El trencalòs, el linx ibèric. Fora, el lleopard de les neus.

Que és l’objecte de la xerrada.
Efectivament. El projecte que ara acabo, uns quatre anys de viatges, tenia per objectiu els grans felins, per a mitjans com La Vanguardia, un llibre i un film. Tres dels viatges van ser per buscar la pantera de les neus a l’Himàlaia indi i el primer, al cor del Tibet, a una zona molt poc coneguda, molt perduda, on hi ha pastors de iacs i poca cosa més.

Emocionant.
Vam estar, amb el meu fill, l’Unai, tres setmanes intentant trobar l’animal. Molt difícil. Mimètic: si no es mou és una roca. A banda, són nocturns. Per sort, vam tenir dos instants molt breus, un d’un minut i un altre de cinc, que va aparèixer.

Tres setmanes per a uns minuts!
Però quan el veus és superemocionant.

I la gent del lloc?
No parlen ja no anglès, ni xinès. Són tibetans molt perduts allà. Temperatures de trenta sota zero algun dia, paisatges inaccessibles. Com hi viuen? Doncs allà estan, a uns 4.000 metres d’alçada, que és l’àrea per on es mou el lleopard de les neus.

El devien mirar com un senyor rarot que què fa per aquí, oi?
Ens enteníem amb trenta paraules bàsiques i una aplicació de mòbil. La gent és molt hospitalària a molts llocs del món, i els tibetans ho són. No hi ha turisme i no estan, com dir-ho? prostituïts... sé que no és la paraula, mira si en trobes alguna tu de millor. Convidaven a les cases a prendre el te, a dinar...

Venim més a prop: el llop. Pel Cadí passegen exemplars vinguts d’Itàlia?
Més aviat són de procedència italiana però venen de manades establertes al sud-est de França. Són quatre ara mateix.

L’enemic per antonomàsia.
La persecució segueix sent molt forta. Els que arriben per Euskadi, Navarra... cap al Pirineu, el destí havia estat l’aniquilació total, una persecució molt bèstia. Ara la llei els converteix en espècie protegida i a totes les zones rurals on hi ha llops hi estan totalment en contra. Sí, l’enemic públic número 1. Al Pirineu s’havia extingit, sobretot amb l’estricnina.

Com l’os.
Que tampoc no té molt bona premsa al Pirineu. Però encara se’l rep pitjor, diria.

Per què hauríem de coexistir?
S’ha de conviure, sí, coexistir, perquè l’ésser humà hem ocupat la major part del territori i els animals tenen dret a viure. S’ha de trobar la manera. Amb ajudes, amb allò que es necessiti. Però hi ha llocs on la coexistència és molt fàcil. La polèmica està als extrems: entre els que no volen que es mati mai cap llop i els que els voldrien matar tots. Amb l’os, igual.

Aleshores?
És un tema molt polititzat, i amb el lobby dels caçadors, que és molt fort... Que hi ha atacs a poltres o a ovelles? S’han d’articular ajuts. Ara, també és cert que sovint no s’ha comptat amb la població local. És més greu el problema polític que el tècnic. On hi ha interessos econòmics i polítics, parlar de sentit comú és impossible.