“Parlar amb Trump? Uf! Aquest senyor!”

El parlamentari liberal ha estat present a la voràgine que han estat les eleccions nord-americanes, com observador de l’OSCE.

Quins temps per viatjar!
La veritat és que va ser dramàtic: 26 hores de viatge, fent escales, amb tanta supressió de línies. Això per tornar. Ara bé, pel tema sanitari, tot ha anat amb el control màxim. Amb un visat específic.

Farragós.
I amb unes imatges que fan una mica de por, com la de l’aeroport de Washington, literalment buit. Vull dir buit: el nostre era l’únic vol programat aquella tarda.

Doncs som-hi a la feina.
Formava part del grup convidat per l’OSCE, 50 parlamentaris dels països que la integren i han format l’acord de Copenhaguen que permet enviar observadors als processos electorals.

El van enviar a Wisconsin.
El periple va començar a Washington, amb unes jornades formatives sobre com funcionen les eleccions als Estats Units, en aspectes com ara el funcionament de l’US Postal Service, el finançament de les campanyes, els districtes electorals, el control de la seguretat. Van venir congressistes i senadors, professors de ciències polítiques...

Sobre el terreny...
Primer vam conèixer les especificitats de Wisconsin, perquè als Estats Units no existeix una junta electoral central, sinó que el procés electoral està totalment descentralitzat: les regles del joc canvien fins i tot entre comtats. Hi ha més de 10.000 jurisdiccions. Aquestes regles de joc que ara el senyor Trump disputa.

I després?
Vam estar en zones calentes, com Kenosha, on s’havien produït enfrontaments racials a l’agost. Vam recórrer els col·legis des d’abans d’obrir, a les sis del matí. Vigilàvem com estava organitzat, les mesures higièniques, que ningú estigués fent proselitisme. Sobretot, si tothom podia exercir el dret a vot.

Quin dia intens, oi?
I després, al centre on es comença a processar el recompte: 300 persones per comptar dos milions de vots.

Es palpava la tensió?
Vam veure algú, seguidors de Trump, passant en furgoneta davant d’un col·legi continuadament a tota pastilla, amb banderes... No sé fins a quin punt això coacciona o intimida. Potser a algú sí. Com veure tots els centres comercials i botigues, però tots, tots, tots, cobertes amb plafons de fusta. Això impressionava.

Hi havia emoció, també?
Jo vaig veure una societat molt polaritzada. Em recordava, salvant totes les distàncies, l’ambient que es vivia a Catalunya en el moment àlgid de la independència: la societat estava tan polaritzada que tothom va sortir massivament. Era un referèndum sobre Trump.

Vostè ja havia viscut als Estats Units.
Havia tingut l’oportunitat de seguir de prop les eleccions del 1992. Era director del diari del college on estava, a Illinois, i vam anar a cobrir el primer debat a Saint Louis. Bush pare, que es presentava a la reelecció; Clinton i Ross Perot.

Quina enveja!
En acabar, vam tenir oportunitat d’anar a parlar amb Clinton (en tinc l’autògraf). I va derrotar el president, com ara ha tornat a passar. Em fan broma dient que soc un amulet per als demòcrates.

És bona, aquesta! I amb Trump, hi hauria volgut parlar?
Uf! Aquest senyor!  Bé, però sempre està bé parlar amb personatges que passaran a la història. Deixem-ho així.

Intuïm què pensa d’ell.
Les discrepàncies són grans, sobretot en les maneres de fer tan detestables. El seu discurs de la nit electoral va ser deplorable: es veu que ja intuïa que alguna cosa no li anava bé. Sort que ara molts republicans ja l’estan qüestionant.

És la primera bona notícia del 2020?
Potser sí, potser es pot dir així, en un any tan complicat. És cert que Joe Biden no desferma passions, però és una píndola balsàmica. Per a la política nord-americana i per al món sencer.