Periodista del Berguedà, Abraham Orriols va esdevenir un rostre conegut per la cobertura de les mobilitzacions del 2019. Ahir passava per La Trenca per presentar llibre: ‘Una vida a les muntanyes’. Tota una història, ja ho veuran

Qui és la Marina Vilalta, la protagonista de ‘Una vida a les muntanyes’?
És la pastora més gran de Catalunya. Té 96 anys, va rebre la Creu de Sant Jordi el 2022 per una vida dedicada a la muntanya, per la devoció a la ramaderia, per tota la feina que ha fet en la preservació de les tradicions. A través d’ella, de les seves vivències, es poden explicar les moltes Marines que hi ha a Catalunya. 

Una mena de símbol. 
Un vehicle per explicar un segle de vida al país, per parlar de despoblament, de sobirania alimentària, de saviesa popular. A banda de la seva vida concreta. 

Un segle de vida i encarna, gosem dir, la modernitat suprema. Els nous valors a l’alça. 
Són els valors que ens expliquen com a catalans i com a país. Explica què suposa viure a la muntanya i estimar-la. O quina és la diferència entre una petita explotació i una macrogranja. És un món que se’n va. Oficis que s’han de reivindicar. 

Als setanta, vuitanta, el que es portava era ser urbanita, no ‘de poble’. 
Sí, està creixent la quantitat de gent que rema a contracorrent, que vol tornar al poble i aposta pel sector primari, un sector que ha viscut en les últimes dècades una davallada brutal. A Bruguera, on passa la història, al costat de Ribes de Freser, hi havia tres-cents veïns i ara en són una trentena. 

A tants llocs...
Hi ha gent que vol revertir la tendència, donar vida als pobles, més enllà d’omplir-los de visitants els festius i caps de setmana. Tant de bo les administracions, totes, i això no va de colors polítics, posin les condicions per afavorir-ho. Perquè anar a viure a un poble sense serveis, per moltes ganes que en tinguis...

Com a prepirinenc: li sembla que des dels despatxos de Barcelona interpreten bé el ‘territori’ que diem ara?
Hi ha moltes mesures que es prenen amb intenció de millorar la vida dels pagesos i acaben fent el contrari perquè s’han fet des de la Gran Via i no des del Taga, que és on pastura la Marina. Aquest excés de burocràcia...

Tornem a la Marina. Com li arriba a vostè la història?
És una mica provocat per la Creu de Sant Jordi. Jo en vaig conèixer la història. Després, l’editorial, Ara Llibres, em proposa que vagi a conèixer-la i a veure què. Jo pujo amb el dubte de què en faríem, per explorar. En la primera visita ja vaig veure que tenia una història que mereixia ser explicada. Parlem d’ella, però no ens quedem en la part biogràfica, sinó que pretenem que la gent hi reconegui d’altres Marines. M’ho diuen a les presentacions i és el que més m’agrada: recordo la padrina, el tiet...

La primera impressió?
El primer que em va dir és: “jo no em mereixo un llibre”, deia que havia fet el mateix que tots abans, res d’extraordinari. I amb una frase seva començo el llibre: “Escriuràs un llibre de misèries perquè aquesta és una vida de misèries”. 

Quina contundència. 
Quan la tenia convençuda, insistia: “Si el fas, que sigui curtet”. No volia protagonismes. 

Anècdotes: posi’ns dents llargues. 
Més enllà de la pastura i les ovelles –imagineu-vos, pasturant des dels cinc anys, si n’hi ha–, em va sorprendre el seu somni: tot i ser una dona molt arrelada a la terra, el seu somni era volar, veure els núvols de prop.  

Caram!
És un somni que no se li compleix fins que no té vuitanta anys: una amiga la porta a Palma de Mallorca. Marxen a les cinc del matí i tornen aquell mateix vespre. Perquè no treure les ovelles un dia, d’acord; però dos, innegociable. “I encara ens vam quedar a dinar”, em deia. Li va semblar que ho van fer llarg. 

Parla de pasturar en present. 
Sí, sí, encara surt cada dia. A les tres de la tarda, faci el temps que faci. Extraordinària, singular. Una petita explotació de 40 ovelles ja no és una font d’ingressos, sinó de maldecaps. Ella ho fa en contra dels metges, de la família... Però ella no entén la vida sense les ovelles. 

Comprensible: tota una vida. 
El bestiar li ha forjat el caràcter, el tarannà, la rutina, tot el seu dia pensa en la feina amb les ovelles. Jeu a terra sense ajuda, s’aixeca sola amb el bastó i camina que... quan jo l’acompanyava per aquells marges, pensava com ho aguanta?

Marina a banda, vostè és més conegut que ‘la monyos’. 
No, sí home!

Oi tant! Busqui’s a Google. Un periodista convertit en notícia sovint. 
Bé, sorprèn, però és normal si exerceixes a la televisió. Però no cal donar-li més importància de la que té. Sí que m’agrada quan em paren pel carrer per dir “m’ha agradat la teva crònica”, un plaer. Ara bé, a Catalunya ets conegut i a una hora de cotxe ja no ets ningú.