Feia anys que Montse Altimiras no ens regalava una exposició individual. Per fi s’anima i avui inaugura, a la galeria Untitled Art, ‘Introspecció’, que convida a mirar amb calma. Això que ja hem deixat de fer.

Miri que em recorda la seva fotografia aquell monjo diminut mirant un mar immens de Caspar David Friedrich. 
Ostres! Sí? Doncs ja m’agrada, ja, aquesta idea. M’encanta el quadre i el tipus d’imatge i de llum... vaig per aquí jo també. 

‘Introspecció’? 
No sabria definir-la, confesso que no tinc absolutament clar el que lliga les imatges. A vegades simplement et deixes portar per elles. Són fotografies que he anat fent en el temps i m’agraden molt. Totes elles tenen aquesta manera de veure una mica més abstracta. Són paisatges, sí, però no tan evidents. 

Però  les mires i, evidentment, conviden a mirar també cap endins.  
Salvant totes les distàncies, que no és que vulgui fer-ne comparacions, algunes de les imatges quan me les mirava em recordaven un Rothko. Pot ser?

Guaita! No sabia si dir-li, per si de cas semblava una bajanada.  
Ho dius seriosament?

Des de la ignorància.
Doncs ja veus, m’agrada que m’ho diguis, veig que així és una visió compartida. No coneixia molt bé la seva obra i em vaig posar a investigar: aquesta cerca del traç, de l’abstracció, em fa sentir una mica propera. Així que ja m’agrada que algú m’ho digui, que coincideixi. 

Fotografies fetes durant el temps... 
Són imatges que he recollit en moments de vacances, de tranquil·litat, relaxada. Surto a primeres hores del matí, o al vespre, que són les que més m’agraden. Estàs en pau i arribes a percebre moltes més coses, et deixes portar pel que veus i pel que sents. Aquesta solitud, silenci...

Encara que no fos conscient, devia saber que lligaven. 
Potser, potser, veus que hi ha alguna cosa que et crida. Però en el moment de fer-les no hi havia cap intenció de buscar res en concret, simplement em deixava portar. Però allí estaven totes aquestes imatges, com en un bagul. 

La idea de recollir-les juntes? 
El detonant va ser la fira de Castelló d’Empúries, que ens va convidar a participar a través de la Xarranca, i no volia portar material que ja havia exhibit. Revisant el treball que tenia guardat, vaig veure que lligaven entre elles, aquesta connexió amb l’abstracció, una harmonia. 

Ara les podem veure també a casa. 
Les vaig ensenyar a la Marta Llompart, la galerista d’Untitled, i li van agradar fins al punt d’oferir-me exposar-les, i aquí estem. 

Són molt sensorials? 
Efectivament, és un punt en què em vaig aturar en veure-les i que em va decidir a posar-les totes juntes, que sensitivament m’aportaven més. 

I la voluntat d’abstracció quan apareix? En prendre-les?
En totes elles l’edició és mínima. En realitat al rerefons hi ha més el pensament aquest del tempus fugit en què he treballat últimament, en les obres que he presentat al Circul’Art de la Xarranca. Per això hi ha aquest moviment, aquest escampar-se de la imatge, que sembla que es desbordarà.

Ai, sí, el temps que se’ns escapoleix. 
És una idea que em volta molt pel cap: els pares són grans, la vida marxa, la vida s’escola... tot es mou, tot canvia.Aquesta idea és recurrent i en aquestes fotos hi ha aquesta voluntat d’indefinició de la imatge, de la definició de la vida que es va perdent. Però vaja, confesso que tampoc és que sigui tot plegat molt intencional, ni que jo mateixa ho tingui molt clar, són pensaments que sorgeixen quan jo mateixa em miro les fotografies. 

En l’art contemporani és qui acaba de completar el discurs, oi? 
Bé, en art contemporani hi ha qui marca un discurs molt clar, autors que ho deixen tot molt ben lligat, una reflexió molt concreta. En canvi, és cert que prefereixo evocar, que sigui l’espectador qui pensi, que tingui la seva percepció d’allò que hi veu. Jo m’estimo més pensar en l’obra com una finestra oberta, com un poema visual.