Les doules són aquelles persones que acompanyen les mares durant l’embaràs, el part i el postpart. Una doula de la mort és qui t’ajuda a acceptar i entendre com afrontar la mort i, per tant, la vida.


Què és la mort?
És una pregunta que facilita entrar en el tema. En alguns tallers he preguntat: què és la mort per a tu? És un exercici molt bonic de fer, i cada cop que t’ho preguntes et pot sortir una resposta diferent. Per a mi la mort és un misteri, un nou començament, és calma, tranquil·litat. És un interrogant.

Però als humans no ens agraden els interrogants. Necessitem saber-ho tot.
Exacte, hi ha molta incertesa. Es parla poc de la mort a la nostra societat i ningú et pot assegurar què és. Hi ha persones que tenen ganes d’explorar i estan còmodes amb aquest no saber, però d’altres prefereixen no parlar-ne. També n’hi ha que creuen que amb la mort s’acaba tot.

Jo soc d’aquests últims, tot i que no ho sé segur perquè encara no m’he mort, és clar.
Jo tampoc t’ho puc assegurar, està clar. I aquí està la gràcia. Un ésser, quan arriba a la vida, creus que n’és conscient?

No.
Hi ha persones que parlen d’una altra vida, un altre naixement... També hi ha molta literatura científica i investigacions d’experiències properes a la mort. N’han parlat el Dr. Manel Sans, l’Anji Carmelo... Hi ha molts llibres, l’últim que he llegit es diu Eres inmortal, i és interessant.

Quina és la funció d’una doula de la mort?
És acompanyar el final de la vida de tothom que ho vulgui o necessiti. L’acompanyament és tant emocional, com espiritual –no religiós– com pràctic. La mort és una cosa natural, i malauradament hem perdut aquests sabers perquè ho hem medicalitzat tot, tanmateix, és una qüestió natural, innata. Tots morirem.

Sembla que a vegades ho oblidem...
Abans la mort era una cosa molt més quotidiana, en canvi ara quan algú olora la mort, molt habitualment, va a l’hospital. Un cop mort, a les sales de vetlla, i com més ràpid millor, enterrament... no ens volem entretenir en aquest moment. No el volem mirar gaire.

S’ha tornat un tema més tabú.
Sí, sí. A la nostra societat el que interessa és que consumeixis i produeixis. I entorn la mort també hi ha un negoci que s’aprofita d’un moment molt delicat. Per això és, també, important haver-hi pensat abans, per guanyar en sobirania i triar de manera més informada sempre que es pugui. Parlar de la mort et fa tenir una vida molt més conscient i poder decidir moltes més coses.

Estar més previngut.
Exacte. I la vida no sabem quan s’acaba, per això tindre més consciència, més presència, és tindre més llibertat. No estar-se per tonteries i coses que s’han de fer perquè toca. Saber que hi ha un final t’ajuda a valorar la vida.

Com funcionen els Death cafè?
Van néixer el 2004 a Suïssa. A Bernard Cretazz, antropòleg, li van demanar fer uns estudis d’arts funeràries i va veure que es parlava poc de la mort; llavors va decidir crear aquestes trobades. El 2011, Jon Underwood, budista britànic, li va seguir els passos i a partir d’aquí va créixer de manera exponencial. Actualment es fan cafès de la mort a més de vuitanta països. 

Hi ha algun procediment general?
Les normes bàsiques són tenir un espai amb un cafetó i infusions, una mica de menjar... un ambient d’hospitalitat i acollida. A partir d’aquí, qualsevol persona hi pot assistir amb igualtat de condicions. En cap cas hi ha cap persona experta que exposi les seves idees. Tothom pot parlar i hi és benvingut.

També parleu del dol?
Aquest és un altre tema. Un altre capítol. No el treballem pròpiament, ja que és un altre procés. Tanmateix, fer un treball i reflexió sobre la mort sovint facilita viure un dol més integrat.

Saps d’algú que hagi tingut una experiència propera a la mort?
Sí, una persona que va vindre a un Death café. Es veu que va tenir un atac de cor i estava clínicament morta, llavors va veure una llum. Se sentia fora del seu cos, també veia tothom que hi havia al voltant. Hi ha més experiències d’aquest tipus documentades científicament.

Aquest tipus de vivències són les que em fan dubtar del meu pensament.
Mira, per a mi el naixement i la mort són dos moments sagrats. No saps d’on vens i no saps on vas. Però són dos moments bonics de cuidar i acompanyar. I poder-ho viure és un regal. A mi m’agradaria tindre temps per poder-me acomiadar, i no morir d’un atac de cor o un accident.

Es pot canviar la manera d’entendre els enterraments?
Hi ha gent que comença a fer celebracions de vida, laiques, i les fa allà on vol i com vol. La mort no és traumàtica, i la vida pot ser molt curta, però també molt llarga, tot depèn de com l’entenguis. Encara que sembli un tòpic, el  present  és el més segur que tenim, i si el vius de manera plena i coherent amb els teus valors i creences, més tranquil i amb calma marxaràs quan arribi el moment. L’existència de la mort és una invitació a l’autenticitat.