Entre tanta cafeteria ‘cuqui’ auspiciada per influencer i llocs on pagues perquè t’insultin, es van dir Lucas Berenguer i Margarita Solga, que potser venia bé un local tranquil, un pèl més d’autenticitat 

Vosaltres... 
Nosaltres portem sis anys vivint al país i acabem d’obrir una cafeteria a la plaça Guillemó: Rollo coffee & bar. Amb la Margarita ens vam conèixer aquí i després vam marxar un any a Noruega, a treballar, però teníem clar que volíem tornar. 

...?  
Quan estàs fora tens molt clar com de bé estàs aquí. Així que després de treballar sempre per a altres, ens vam decidir a muntar un negoci pel nostre compte i és d’això que volem parlar: sempre es diu que és molt difícil; però no tant, nosaltres vam tenir oportunitat d’aprofitar tot l’ajut que ens van brindar, tant des de l’Administració com des de les mateixes entitats bancàries, i aquí estem. 

Doncs sí, més aviat la majoria es queixa de la falta de suport.  
Nosaltres hem vist que hi ha bastants ajuts per als emprenedors i gràcies a això ja fa unes setmanes que vam obrir les portes. 

Vau venir a Andorra perquè... 
Jo vivia en Bariloche, que ja sabeu que té una connexió especial amb Andorra, perquè també tenim pistes d’esquí. Vaig venir amb uns amics i durant sis anys vaig estar treballant al mateix lloc, un restaurant de la Massana. 

El país us va acollir bé, penseu? 
Sí, sí, moltíssim. Per això és que quan trobàvem a faltar molt estar aquí, la calidesa de la gent, el tracte que sempre han tingut amb nosaltres... Res, a Noruega no sentíem res de similar. 

Més fred en diferents sentits.  
Exactament, devia ser que érem molt a prop del Cercle Polar Àrtic. Mireu, la veritat és que no vèiem l’hora de tornar. 

Aquesta idea de muntar un projecte propi, la teníeu com a punt de partida o es va anar creant aquí? 
Sempre vam tenir aquesta idea. Però potser per manca de coneixement, o per no posar-nos a furgar sobre totes les opcions que teníem com a residents a Andorra, no ho havíem fet abans. Però ja dic, esbrinant vas veient com se t’obren portes. 

Com dèiem, no és l’experiència que   s’acostuma a relatar. Més aviat sentim queixes d’entrebancs i de com de difícil és emprendre. 
Home, no és fàcil, també requereix valentia, i per descomptat fer certa inversió, però hi ha qui et dona cops de mà, també els proveïdors per exemple. Però no hem trobat entrebancs.  

Una cafeteria? Avui el concepte ha fet moltes voltes.  
Volíem diferenciar-nos, fer una proposta casolana, que fos molt personal, una oferta molt pròpia, més enllà de l’oferta de productes precongelats que hi ha en altres llocs. Volem que sigui un lloc acollidor, on vas amb els amics per compartir una estona. És un lloc petitó, una dotzena de places, però nostre i per estar-hi a gust. 

Guardeu-me lloc, que ja vinc! 
Ho fem tot nosaltres, tot absolutament. Margarita s’encarrega de la part de la pastisseria, i jo, de la cuina. Quan ve la gent i et dona les gràcies perquè s’ha sentit a gust... això no té preu, no imagineu quin orgull. 

La recompensa.  
Sí, sí. No us ho imagineu. Hi ha hagut dies que tancàvem abans d’hora perquè tot s’havia esgotat. És un premi a estar treballant-hi tantes hores, perquè ara estem fent un horari llarg els dos sols. En el futur esperem poder agafar algú perquè ens ajudi. 

L’hostaleria és sacrificada.   
Sí, però sobretot els inicis, en qualsevol cosa han de ser així. Eh! que tampoc no direm que això hagi estat fàcil, en absolut ho ha estat. 

Últimament ens estem habituant a cafeteries d’influencers... que et cobren un ronyó per un cafè.   
Però jo crec que la gent, més que una cafeteria, el que busca és un lloc on reunir-se. A banda, la gent sap molt sobre el bon cafè, és exigent. Nosaltres utilitzem molts productes d’Andorra, tot és del país. La gent ho agraeix i nosaltres volem donar un cop de mà als productors igual que nosaltres l’hem rebut.