‘Arsenal’  és el primer llibre que publica Germán González. Va exercir com a ginecòleg a la Fundació Sant Hospital i continua vinculat a la Seu. Dijous estarà a la Biblioteca Sant Agustí

O sigui que és un exveí de la Seu.
Sí, sí, vaig començar a treballar a l’hospital el 2014, en acabar la residència, i m’hi vaig estar tres anys i escaig. Després d’un temps a Barcelona, encara hi vaig tornar, el 2022, com a cap de servei, fins al 2024. Ep! I també he fet guàrdies a Andorra. 

Tota una aventura pirinenca. 
La veritat és que va ser una època de la meva vida molt maca. Vaig conèixer una gent fantàstica, un magnífic equip a l’hospital... Tinc el cor dividit, ho confesso, una part sempre el tinc al Pirineu. M’hi escapo sovint. 

Però tots ens acabeu abandonant. 
Passa això, sí, sí... és que esteu molt lluny de tot. 

Doncs retret a banda, entrem en matèria literària: això d’escriure?
Sempre ho he fet, sempre, des de l’escola. Normalment feia sempre un conte de Nadal per compartir, tinc un blog... i quan va sortir la idea de fer un llibre de relats, doncs m’hi vaig llençar. 

Com va anar?
Vaig enviar l’original a una editorial, els va agradar i em van encarregar que completés els sis relats. 

‘Arsenal’. 
És un recull de sis històries amb una connexió subtil. Parla de les emocions humanes, de situacions senzilles, quotidianes: relacions de parella, d’amistat... i fa referència a les eines que tenim per enfrontar-nos a coses com la solitud, un trencament...

A la consulta li explicaran...
A la consulta sempre miro de tenir un tracte proper, d’empatitzar amb el patiment quan existeix. 

Tot i així, alguns metges semblen una màquina freda. 
Cal posar-se a l’altre cantó. És cert que a vegades tens una agenda molt plena i has d’anar massa ràpid per complir-la i podem caure en aquesta fredor. 

A la consulta del ginecòleg les dones deixem anar confidències? O anem amb la gola seca de por?
Hi ha de tot, de tot. Intentem que sigui un espai segur on es puguin expressar dubtes, patiments... La major part de les dones venen i expliquen obertament què els passa. 

Com ens confessem amb el perruquer?
Sí, i tant! Una escolta activa també fa molt. 

Tot el que envolta influeix en un escriptor, oi?
M’agrada molt observar. Situacions al carrer, al metro, converses que agafes de passada, versos d’una cançó... Tot em serveix, en realitat. Però com deia, em dedico bàsicament a observar.  Als relats, algunes coses sí que poden ser autobiogràfiques; d’altres, ja dic, procedeixen de l’observació i de la imaginació, per descomptat. 

Observar i escoltar són dues accions que es van perdent. 
Efectivament, es fan molt poc. 

El llibre diu: para i escolta. 
Sí: dona valor a les coses quotidianes, dona valor a aquelles converses que tens, gaudeix-les, identifica’t amb aquesta habitació... Hi ha situacions que travessem tots en algun moment de la vida i hem d’aprendre a viure amb més calma.

Quina recepció té el llibre?
Vaig fer un parell de presentacions i la tercera és la de la Seu. De moment, és clar, s’ha mogut molt el llibre entre amics i coneguts, i la recepció ha estat molt bona. Veurem ara. És difícil, és difícil, ser un autor novell, no conegut, i arribar al públic. 

El Pirineu s’ha convertit en territori de ficció recurrent, s’hi anima?
I tant! Dona molt de si, és una magnífica idea. Hi ha moltes històries, molta història, molta màgia, és un territori molt curiós i fascinant. El meu llibre està en part escrit durant la meva estada a la Seu. 

Algun record especial?
La primavera a la Seu i fer un cafè a mitja tarda al Passeig. És un record que m’aporta molta pau.

S’hi  veu tornant?
Tampoc no ho descarto. 

Home, amb el nou hospital...
Ja quan jo hi era ajudava amb el projecte, amb idees noves, però s’ha endarrerit tant... Ep! Per què no posen un helicòpter des de Barcelona, perquè no sembli que el Pirineu està tan lluny?