Roser Palomero (Cervera, 1958) és una dona en moviment perpetu, sempre organitzant, aixecant projectes, insistint. “Jo què sé per què, potser hauria d’anar al psicòleg; potser en soc una addicta”, ironitza. “És una persona molt lluitadora, amb les piles molt carregades, curiosa i activa. Crec que és la seva manera de carregar bateria per continuar”, reflexiona algú que ha fet camí amb ella. Activa i alhora “capaç de transmetre  tranquil·litat, és molt respectuosa i oberta a l’escolta i al diàleg”, prossegueix. 
 
Palomero, dèiem, mostrava ahir la satisfacció de qui ha traslladat un joc de valuoses porcellanes sense trencar-ne ni una. Això més o menys deu ser aconseguir els equilibris perquè tot l’entrellat d’un concurs internacional funcioni –i més en temps Covid– sense precipitar-se en un terrible estrèpit.  Des de fa mesos treballa amb Amici della Musica de Verona per dur a terme el certamen amb les fases finals a Sant Julià de Lòria. “I recalca, si us plau, que si una persona té el suport institucional davant de tot aquest enrenou, si treballa amb certesa, ho fa a gust i tot surt rodó”. I aquí, subratlla, tot ha anat bé “des del moment que vam portar el piano des de Perpinyà”. 
 
Palomero, tot i que ha continuat impulsant festivals per als joves intèrprets, no es posava en un engranatge tan ampli des que allà cap al 2010 va desaparèixer el Concurs internacional de piano. Després de setze anys. Falta de suport institucional. “Em vaig veure obligada a tancar perquè vaig acabar endeutada i tot”. També va haver d’enfrontar problemes de salut. Tot superat, però, l’acordionista, docent i empresària reneix com l’au fènix. “Quan em va arribar la proposta d’Itàlia, però, el primer que vaig dir és: deixeu-me veure el suport”. Amb la seguretat de vents favorables, s’hi va capbussar. “M’agraden aquests fregats”, confessa. “Conèixer gent d’aquest nivell, estar amb ells, m’enriqueix. Complementa la feina a l’escola”. 
 
Va recalar a Andorra el 1983. Raons del cor. Li va agradar, s’hi va instal·lar i va posar en marxa l’escola Harmonia. “Sé que com a docent soc exigent, una mica dràstica, però em dona els resultats que vull”, argumenta. Ella va lligar la seva vida a la música en general, a l’acordió en particular, d’una manera també sui generis: per imposició materna. “Fixa’t com serien les coses, que la primera vegada que en vaig veure un, a casa dels avis, vaig dir que quina ràdio més estranya.” No és que la mare ni ningú de la família fos acordionista, ni músic tan sols: “A la mare li devia agradar com sonava. A banda, tenia una botiga de fruites i verdures i ves a saber, algú li faria algun comentari o li regalaria l’instrument”, reflexiona. “Quan li vaig preguntar a la mare què era, em va respondre ‘el teu futur’”. Però de fet, encara no sap ben bé com aquell gros aparell va aparèixer a casa. De totes maneres, encara el conserva, com a memòria dels diumenges que el pare, religiosament, la portava a Lleida perquè li fessin classes. Tan poc del seu gust que un bon dia es va plantar dient que prou. I la mare li va dir que molt bé, però saps aquesta sirena que sona cada matí a les sis per dur els treballadors a la fàbrica de mobles? Doncs aquesta era l’alternativa. S’ho va repensar. I la relació amb l’acordió? “Finalment vaig aprendre a estimar-me’l molt”. Un afecte que té a veure amb el fet que “és com el germà petit dels instruments, per això l’he après a estimar i defensar”.  A banda, recorda, li ha proporcionat moltes alegries, “molts regals”, com el primer premi del Campionat d’Europa, el 1976, a París. 
 
Una alegria serà també que qualli el nou concurs, “jo crec que sí, i estudiarem si institucionalitzar-lo en aquest nou centre universitari, Humanium”. Si no, ja trobaria un altre embolic: “Ahir treia el gos a les dues de la matinada. Em mirava com preguntant: però ja hi tornes a ser?”