Petits estels

Dos mesos després d’intentar-ho per primera vegada, arriba el positiu. De fet, ho sabia abans de dur a terme qualsevol test. Era un nadó molt desitjat, un primer embaràs molt buscat darrere de múltiples circumstàncies personals que el van anar posposant una vegada i una altra. Aviat arriben els primers símptomes i el primer batec: un batec carregat de vida i d’il·lusió. Les nostres vides s’il·lusionen amb la teva arribada. Imaginem com serà el teu cabell, el color dels teus ulls, les teves primeres paraules... S’inicien les primeres compres, el debat del teu nom i decorem la teva habitació, ocupant així cada racó de la nostra llar i del nostre cor.
Encara recordo els teus primers moviments, carregats de vida i d’emoció. Ens encantava acariciar-te i parlar-te, ja que estàvem segurs que en el meu ventre podries percebre aquest amor infinit. La nostra connexió era exponencial, estàvem units per la vida. Malgrat això, arriben les primeres turbulències. Més enllà de les proves protocol·làries i controls rutinaris, ja feia temps que ni tu ni jo estàvem bé: moviments irregulars, falses contraccions i malestar en general. Arriba el dolor i presos de la por, el teu pare i jo decidim anar a urgències esperant rebre bones notícies, esperant que la por minvés, esperant la normalitat... però, malauradament no va ser així: “no hi ha batec”.
Encara recordo les paraules, la fredor de la sala, la nostra mirada expectant, incrèdula. En aquell instant el teu cor no va ser l’únic que va deixar de bategar, ja que el meu també es va paralitzar. Presa del pànic, em trobava en un estat de xoc, d’incertesa i de pèrdua de control. Ràpidament, el personal sanitari em prepara per dur-te a la vida tot i que tu no puguis gaudir-ne. Em sento fora del meu cos i tot avança amb tanta rapidesa que em sento com una titella, sense emocions. Arriba el dolor, tant físic com emocional, doncs el teu cos queda fora de mi i el teu cor paralitzat s’enduu el meu. Sostinc el teu cos, petit, arreplegat en els meus braços, els quals s’omplen de dolor. Tu ja no hi ets i jo deixo de ser. La tristor i el dolor ens envaeix, no entenem què va passar, ens qüestionem què va fallar, però no trobem la resposta. És tan dur rebre la mort quan esperes la vida...
Sortim de l’hospital amb un buit a la nostra ànima, el teu comiat és l’únic consol que tindríem. Des de llavors, les nostres vides van canviar completament. Iniciem així un procés de dol gestacional. Però què és aquest dol? De què es diferencia d’un dol habitual? Per què mai n’havíem sentit a parlar? El dol per la pèrdua d’un fill en qualsevol moment de l’embaràs o amb pocs dies de vida és un fet dolorós que afecta moltes dones i famílies. Malauradament, és un dol carregat de silenci, d’estigma i d’oblit. No estem preparats per rebre la mort quan esperem la vida. La proximitat entre el naixement i la mort és una paradoxa.
Tots els dols que acompanyen les pèrdues són processos durs i complicats, tanmateix, el dol perinatal és complex i únic. És un dol silenciat i invisibilitzat perquè es viu en solitud. Es caracteritza per un estat de xoc en els progenitors que implica d’altres pèrdues: la pèrdua de la confiança en el cos, la pèrdua de la identitat de pares o de la configuració familiar, de tot un imaginari, d’expectatives i de les fantasies dels pares sobre el fill i la relació que construiríem en conjunt.
Que difícil és reincorporar-se a la feina, recuperar activitats d’oci i fer com si res. El silenci de l’entorn és absolut, ningú demana pel succés. Però, per què es tendeix a invisibilitzar-lo? Viure en una cultura que tendeix a negar la mort o transformar-la en tema tabú, la poca existència de rituals religiosos o comunitaris que permetin als progenitors compartir el seu dolor i la falsa creença que el dolor es correlaciona amb les setmanes de la pèrdua són diversos factors que influeixen a fer-lo invisible.
I ara, de nou, mentre encara estic immersa en el record dolorós de la teva absència, arriba un positiu inesperat. La por a la pèrdua sorgeix novament i torna l’angoixa, la culpa, l’ambivalència i les emocions negatives enterbolint la nova espera, ja que viure un embaràs després d’una pèrdua genera una gran incertesa i una barreja d’emocions. Tanmateix, l’empremta del teu record seguirà en la meva pell i en el meu interior per sempre.
[Dedicat a l’associació Petits Estels d’Andorra i a tots els petits estels que continuaran latents en el nostre record.]