"Pieras, em fa treballar més vostè que Bruguera"

No els tornaré a explicar que conèixer en persona Ambrós, el pare del Trueno, va ser un dels moments més feliços de la meva vida. I les tardes que vaig passar al seu pis de l’avinguda Fabra i Puig no les oblidaré mai. Ja m’havia instal·lat a Andorra i el cap de setmana, quan baixava a Barcelona intentava passar a veure’l. Era amabilíssim, un gran conversador, no s’havia casat i agraïa les visites. Em demanava que li baixés purets Capotitos i la cerimònia era sempre la mateixa: tallava el puret per la meitat i l’encenia, treia unes cerveses i la fèiem petar tota la tarda. El nostre tema era el Trueno, s’ho poden imaginar, i l’home es quedava de pedra amb els detalls que jo li explicava i que ell no recordava. Puc dir amb  legítim orgull que va ser amics. 
Potser per això va arribar el dia que em vaig atrevir a fer-li una proposta deshonesta. Tenia a casa la col·lecció Historias Selección, aquella estupenda sèrie amb versions de clàssics juvenils amb portada de Bernal i il·lustracions interiors cada dues pàgines de text. Ell n’havia il·lustrat mitja dotzena i vaig tenir una ocurrència: convertir aquells volums en els clàssics quadernets de la meva infància, i que als anys 70 ja estaven a punt de desaparèixer. Com? Fàcil: retallant les vinyetes i muntant-les en el format apaïsat de 17x24. Era un projecte pelet megalòman que s’havia de titular En busca del cuadernillo perdido i que havíem de publicar a El Boletín. Vaig preveure set volums, els set que Ambrós havia il·lustrat: Las aventuras de Dick Turpin, Los tres mosqueteros, Rin Tin Tin en el tesoro escondido, Tarzán en la expedición del Amaranto, El capitán Trueno en la isla de Rapa Nui –el meu preferit, no cal que els ho digui– i Juan XXIII, el papa del Concilio, que li havia fet molta ràbia d’il·lustrar perquè l’home era ateu practicant.
Ambrós em va mirar amb estupefacció, però em devia veure tan entusiasmat que va dir que sí, que ho faria. I va posar fil a l’agulla. Arribava el dissabte, em plantava al seu estudi i m’ensenyava l’esbós que havia preparat perquè jo l’aprovés. Imagina’t!
-Però Don Miguel, lo que usted diga. Faltaría más –li responia.
I sí, sí, don Miguel em va dibuixar les set il·lustracions, que es van quedar al calaix, que avui formen part dels fons del Museu del Còmic i que mai fins ara havien vist la llum. 
Endut pel meu natural entusiasme, ja saben que no tinc mida, vaig tenir una altra ocurrència encara més portentosa: si m’haivia fet les portades de Historias Selección, potser s’animaria amb les 167 de El corsario de hierro, amb guió de Víctor Mora, que ell havia il·lustrat als anys 70.
–Amigo Pieras, me había jubilado para no tener que trabajar más, pero usted pretende explotarme más que Bruguera!