Encara que sembli mentida, abans que el Trueno hi va haver El Cachorro. El problema és que el Trueno va arribar primer a la meva vida, i ja se sap que els primers amors són indestructibles. Poden passar decennis i la continues veient com la cosa dolça, màgica, inigualable dels teus 12 anys, encara que les que vinguessin després fossin més altes, més rosses i es diguessin Helena. Amb el Trueno passa el mateix: va ser el primer. Però dit això, sàpiguen que el Cachorro va ser abans que el Trueno. De fet, va ser l’èxit estratosfèric del Cachorro, que havia nascut el 1951 a les pàgines de la revista Dan, el que va portar l’editor de Bruguera a encomanar-li a Víctor Mora que creés un personatge que rivalitzés amb  Cachorro. I va ser el Trueno.

En fi, aquí al costat em tenen amb Ante el Vengador, el meu Cachorro epifànic. És el número 157, se’n van publicar 213 fins al 1960, així que devia ser l’etapa final. El vaig canviar al colmado de la senyora Margalida, al carrer Fàtima de Palma. Tu portaves un tebeo vell i si hi afegies 0,50 pessetes –aquelles monedes foradades, qui se’n recorda avui?– te’n donaven un de nou. Aquest l’he guardat com l’incunable que és, naturalment. Recordo que els personatges em van subjugar: el pirata Baco, el prota, Miguel Díaz, que comença de grumet a l’Albatros i que anirà escalant en l’escalafó fins a convertir-se’n en comandant el capità Luis Fierro, la filla del governador...

Gràcies al Cachorro i a Batán –el seu fidel escuder, antic esclau a qui allibera i que li guardarà lleialtat eterna– vaig descobrir des de la meva habitació de Palma llocs de noms exòtics i rutilants: Maracaibo, l’illa de la Tortuga, el mar dels Saragassos. Per no parlar de la nomenclatura nàutica. No em demanin què és una quaderna ni una cangrea, una gàbia, una messana o un trinquet... Però només dir-ne el nom ja em veig navegant a tota vela i empaitant pirates i corsaris del Carib.

Va ser tant l’impacte del Cachorro, que sense dir-ne res als pares –tenia 8 anys– em vaig demanar contra reemborsament els 50 primers números. 75 pessetes que jo no tenia ni remotament. El pare les va pagar religiosament, però no vaig veure els meus cachorros en molts mesos.

Quan li vaig explicar aquesta batalleta a Juan G. Iranzo (Muniesa Terol, 1928-Barcelona 1998) l’home va tenir el detall d’enviar-me la vinyeta aquesta, amb Cachorro i el negre Batán, una de les joies del Museu. Això devia ser al primer Saló del Còmic de Barcelona, als primers anys 80. Vam fer certa amistat i el vaig poder portar a l’edició inaugural del de la Massana, el 1997. Va dormir a casa, vam estar tota la nit parlant de la seva vida i miracles, vam acabar una ampolla de Johnnie Walker i quan l’endemà vaig marxar a treballar el vaig deixar dormint com un tronc. Volia convidar-lo a l’edició següent, però va l’home i se’m mor. Els dibuixants amb qui havia compartit el primer cartell de la Massana –Ibáñez, Ezquerra, Subi, Romero!– li van fer un sentidíssim homenatge: una llibreta amb dedicatòries que també tenim a Les Fontetes.

Cachorro va ser el seu gran hit, però Iranzo, que exercia d’home orquestra i era a la vegada guionista i il·lustrador, és també el pare de Dick Norton, Rayo Kit, Capitán Coraje i La familia Pepe, entre d’altres personatges. Als 60 ho va tornar a intentar, sense gaire èxit, amb Kosman, unes aventures de ciència-ficció estil Flash Gordon que avui tenen un regust pelet naïf. El cas és que el Trueno, com si diguéssim, un fill bord del Cachorro, va acabar arrasant, s’ha reeditat no sé quantes vegades i ha quedat gravat a foc a la memòria col·lectiva d’unes quantes generacions de lectors. En canvi, de la criatura d’Iranzo, que va ser el primer boom del tebeo de postguerra, només ens en recordem quatre friquis nostàlgics com jo. Sic transit gloria mundi.

I ara, disculpin que els deixi però he de pujar a la xalupa de l’Albatros per a anar a terra. Diu que ens hi espera Isabel Montero, la filla del governador de Maracaibo. Estem convidats a la boda. Es casa amb el Cachorro!