Li coneixíem vessant social, d’activista. Però ara Juli Fernández Blasi ensenya la poteta de l’ànima de poeta que tenia amagada, a ‘As cores do vento incerto - Els colors del vent incert’, cosignat amb Manoella de Calheiros.

Comencem per la part pràctica: el llibre està a punt de presentar-se. 
Sí, dijous a les set de la tarda a l’antic Comú de la Massana. Hi haurà la Manoella, la coautora, i Luis Carvalhido, fotògraf. Seva és la imatge de la portada del llibre i aprofitem per presentar una exposició seva, que es podrà veure al vestíbul de Les Fontetes. L’endemà farem la presentació a la biblioteca Sant Agustí de la Seu d’Urgell. 

Allà estarem, doncs. Ara anem a l’ànima del llibre.  
Us explico com es va gestar? La Manoella serà ja la tercera vegada que ve a Andorra a presentar un llibre seu, i abans havia estat vivint aquí durant anys, fa temps. El primer cop l’havia d’apadrinar l’Antoni Morell, i bé, ell va morir abans. 

Com l’enyorem.   
Ja ho pots ben dir. La presentació es va fer precisament a la biblioteca que porta el seu nom. I més endavant, la Manoella va tornar a presentar un altre llibre, a la Farga Rossell. Així ella i jo vam anar parlant, m’agradaven molt els seus poemes, o prosa poètica, millor dit. Va sorgir la idea d’aprofitar el que jo havia anat escrivint, només per a mi, i fer un diàleg de poemes. 

Acaba de passar l’editor Àngel Dalmau: “Us farà plorar”, ens avança.  
De diàleg de poemes sembla que no hi ha gaire cosa al mercat. La piesua és expressió de sentiments, d’afeccions, de desafeccions... i pensem que no entén d’idiomes. Per això dialoguen composicions en portuguès i català. Uns cent vint poemes. Una part són poemes de la Manoella als quals jo contesto després de llegir-los, en funció del que he percebut, sentit. En l’altra meitat, ho vam fer a l’inrevés: poemes meus que respon ella. 

Ja veiem.   
Jo soc un apassionat de Portugal. Estic casat amb un portuguès, i de sempre  m’havia agradat molt aquell país. Quantes persones hi ha a Andorra, de noves generacions de pares portuguesos, que parlen perfectament les dues llengües?

Tota la raó.   
Ens semblava bonica la simbiosi. 

Els que no sabem portuguès, arribarem a copsar-ne els significats?   
No en tinc ni idea, ho admeto. Però hi ha la sonoritat... No hi ha fronteres. 

Ho intentarem.   
L’obra ens l’ha patrocinat un empresari d’aquí d’Andorra que és portuguès, Antonio Costa. Aleshores, què passa? Ja tenim una primera experiència, de la qual em sento molt orgullós: el 7 de setembre passat es va presentar el llibre a Viana do Castelo. Per a mi va ser meravellós. A ella la coneixen, està molt present al teixit cultural de la zona. 

Bravo, doncs.   
Ja sabem que la poesia és minoritària, però per a nosaltres és com haver parit una criatura plegats, i a nivell sentimental per a mi ha estat fantàstic. Llegint-los en veu alta es posa pell de gallina. 

No hi ha molt diàleg de poesies, tampoc abunda entre cultures.  
Exactament. En la nostra proposta hi ha l’enamorament d’Andorra que sent la Manoella, i jo soc un enamorat de Portugal i del portuguès. Així que la vida ha volgut que ens trobéssim. I que ho sapigueu, que amb ella estem ja preparant un altre llibre. No sé per a quan.

Més poesia?  
Farem una continuació, però també un altre de ficció barrejada amb història. 

Ah, per les xarxes l’havíem vist amb el barret d’historiador.  
Bé, ens basarem en personatges reals. A mi m’interessen des de sempre molt els trobadors, i estic buscant informació sobre en Guillem de Berguedà i el bisbe Arnau de Preixens, a qui va fer la vida impossible. La Manoella treballa un parell de personatges portuguesos del moment i el lligam serà ficció, és clar. 

Està vostè en plena producció: també publicarà poesia en solitari.   
L’Àngel Dalmau (de Mesclant) precisament, em va preguntar si no tenia més coses guardades. Home, jo no ho tenia pensat, però per a mi és un orgull. Sortirà cap al març o abril.