La no pobra xifra de quaranta-cinc anys porta Bibiana Garcia formant part de l’Orfeó Andorrà. No s’imagina la vida sense cantar, és clar. Un excel·lent exemple per animar altres cantaires a afegir-s’hi

Quaranta-cinc anys!
Què us sembla? M’ha motivat molt, tota la vida, pràcticament. Estar en un grup on fem una activitat tan interessant, que  he compaginat amb la feina, la família, la casa... Vaig començar perquè una amiga m’hi va arrossegar i des del primer dia em va encantar!

Sense interrupcions?
Mai, en tot aquest temps no ho he deixat mai de fer. Quan tenia els fills petits, que en tinc dos, m’ho arreglava amb el meu home. Soc molt activa, no tinc mandra: és cert que assagem dos cops per setmana a les deu de la nit, i a vegades costa. Però és tan gratificant!

Sense pensar-hi.
Soc molt responsable i si em comprometo a fer una cosa, la faig. Però a banda, m’ho passo tan bé que ja motiva per vèncer tots els mals pensaments. 

Bravo!
No sols gaudeixes de cantar i estar amb els companys durant els assajos, també tens els incentius dels tres o quatre concerts cada any, els viatges... Ara en fem menys, però abans sortíem tot sovint. Era una motivació extra. Al final, ens convertim en una família. 

Normal. 
Uns hi entren i d’altres en surten, però amb d’altres portes tants anys...

El primer dia es va dir “jo aquí no aguanto dos telediaris”?
En absolut! La veritat és que des del primer moment em vaig sentir molt ben acollida, molt motivada. M’encanta aprendre coses noves. Jo no havia cantat mai a la vida. No et cal saber música, ni molt menys. La major part dels membres no som gent formada musicalment, tots som amateurs. 

Costa incorporar nova gent i sobretot, senyors. 
Sí, les veus masculines costen molt. De sempre els homes són els que participen menys en les activitats culturals, són més mandrosos per fer esforços com aquest, que és cert que l’exigeix, no tot és festa, és clar. 

No són flors i violes. 
Exactament. A banda, ara potser hi ha moltes activitats per triar, portem un estil de vida molt diferent. També potser l’estil de música de les corals no està tan de moda. Fa trenta o quaranta anys hi havia moltes més corals. Ara estem passant una època crítica, la veritat.

Seria una llàstima perdre una institució com l’Orfeó Andorrà.
Però necessitem l’empemta de veus noves. Nosaltres comencem a ser una mica grans i tot i que ens agrada molt, potser també estem un pèl cansats. 

Parla de les modes musicals, però vostès fan música molt diversa. 
Sí, sí. Cantem clàssics catalans, però també música moderna adaptada a coral: temes com els de Mamma mia! No és un repertori clàssic, no fem gregorià.

Que també és fantàstic. 
I tant! Però a la gent li semblaria molt difícil i no, no fem temes inasequibles. Fem una música molt amable. 

La vida hauria estat diferent, sense cantar?
Absolutament. L’Orfeó ha estat una part molt molt important de la meva vida. M’ha donat moltíssimes vivències, hem viatjat moltíssim, els intercanvis amb altres corals han estat espectaculars... No, no imagino la meva vida sense l’Orfeó, la veritat. 

D’aquestes vivències...
Per damunt de tot, valoro el fet d’haver conegut el mestre Roure. Jo vaig començar amb ell i va ser una experiència preciosa, un record inesborrable, penso que per a tots els que formàvem part aleshores de l’Orfeó. Vam quedar com orfes. Però bé, vam continuar endavant. La vida...

A banda?
Tots els viatges, com deia. Vam cantar al Parlament a Estrasburg, vam anar a Lisboa, a París. La sortida a Viena va ser inimaginable. També aquest concert de Nadal, cada any, que sempre és tan emotiu. 

Animi la gent a apuntar-s’hi. Cantar dona felicitat. 
Molta! Una sensació de pau, de benestar. Ho fa la música sempre, però més quan ets tu qui la produeix. És absolutament terapèutic.