Acaba de passar per la llibreria La Trenca per presentar ‘La pèrdua’, primera incursió literària d’aquest advocat. L’exercici professional d’Artur Fornés traspua en les pàgines de la novel·la

Advocat en exercici que es posa a escriure novel·la. 
M’agradava, de sempre. Vaig participar en el campus d’escriptura de la Lolita Bosch i vaig polir el que ja venia fent. Fruit d’això, aquesta novel·la, La pèrdua, que per sort em va publicar una editorial valenciana, Neopàtria. 

El seu bagatge professional es reflecteix a la novel·la. 
Sí, però voldria matisar-ho: és una història de supervivència i d’amor de dos personatges, bàsicament. Són dues persones de diferents extraccions socials, un publicista i una caixera de supermercat, que arran de la crisi financera del 2008 perden el seu estatus econòmic. Aleshores, també perden la família.

Cosa que sol passar. 
Efectivament. I aquestes dues històries es van creuant, hi ha una pulsió amorosa, que és del que parla sempre la literatura, finalment. 

L’habitatge, que a tots ens preocupa i dol, està molt present. 
Una de les coses que els passa, que no és el fet principal... o sí... és que els dos es queden sense habitatge. Però no és un assaig ni una novel·la reivindicatòria. Sí que la trama transcorre en aquest drama. 

Parteix d’un àmbit que coneix bé. 
Ho he viscut, sí, des de molt a prop. Els advocats sempre vivim de molt a prop totes les crisis. També la de la Covid, sense anar més lluny. A banda, jo he assessorat i assessoro diferents institucions en matèria d’habitatge: l’Ajuntament de Barcelona, el govern balear, ara Navarra... 

Hi ha una vareta màgica? Tema espinós a l’hora d’assessorar. 
Ui, espinós, i tant! Decideixes fer habitatge i ho planifiques avui però no veus els resultats fins d’aquí a tres o quatre anys. També conec el problema dels temporers que arriben a Andorra i no saben on dormir.

I els que no són temporers. 
Cert, sí. Però puntualitzo que la novel·la no entra només en això, tot i que els protagonistes pateixen desnonaments, i arran d’això comencen a passar coses. 

Desnonament: una situació de les més angoixants a la vida, oi? 
Sí, sí. Pots estar malalt, pots no tenir diners, pots estar en situació molt precària, però si tens el niu, vas fent. Quan perds el niu, ho perds tot. Sí, sí, sí, molt angoixant. 

És una novel·la, diríem, social.  
En té un cert caràcter sí, perquè parteix d’aquest drama. A Espanya hi ha set-centes mil famílies que en aquests anys han perdut l’habitatge. Si ho multipliquem pels membres de les famílies, estem parlant de més, pot ser tres milions de persones que s’han vist al carrer. Això no surt a la novel·la, que és la microhistòria de dues persones. 

Tots som les microhistòries de les macroxifres. 
Exactament. Aquí hi ha una persona de perfil treballador i una altra millor posicionada, el seu drama familiar...

Una és valenta, o temerària: hackeja el banc que l’ha desnonat. 
Sí. Un d’ells fa una baixada als abismes, mentre que l’altra diu “a mi m’han fet mal, jo m’hi torno”. És clar que li portarà conseqüències greus. Aquí hi ha certa intriga. 

La resta no gosem, però veure-ho en la ficció és catàrtic.  
Això mateix. No és res que hagi passat, que jo sàpiga, és clar que sempre pot haver passat quelcom de similar i que ni ens n’hàgim assabentat. 

Vostès, els advocats, empren un llenguatge críptic. Aquí, però... 
Qui la llegeixi no s’adonarà que l’ha escrit un advocat. Sí un altre advocat, per alguna apreciació tècnica. 

Per què han d’escriure vostès així? 
Cert, escrivim d’una manera estranya, pertorbadora. Jo intento ser planer, també quan faig d’advocat, però has de convèncer un jutge, que està pensant en aquell llenguatge. La novel·la, per descomptat, en defuig. Busco un català nostrat. 

Després de la primera incursió, hi haurà una segona?
De fet, la tinc i estic intentant que me la publiquin. Sobre aquells exiliats de la guerra civil que ja no van tornar mai. Per cert, la vaig acabar d’escriure a Ordino: el  final el vaig concebre passejant pel Camí dels Homes de Ferro. A la penúltima frase apareix el Valira.