Porten el pes de ser un d’aquells grups revelació, premiats i reconeguts. La Ludwig Band es presenta a Andorra per segon cop: van passar pel Jambo, recorda Quim Carandell, el vocalista, i demà recalen al SAM massanenc

Ens agrada Beethoven?
No. Gens. 

Òndia! Quedem morts. 
No, no, en tot cas el que ens agraden són els jocs de paraules. No és que estiguem gaires contents del nom, per aquí hauríem de començar. 

Home, doncs té gràcia. 
A nosaltres, quan se’ns va acudir també ens feia gràcia, però ja no. Com a joc de paraules és dolent. 

Aquesta és bona. Bé, en tot cas, ‘Gràcies per venir’. 
Sempre estem agraïts, nosaltres, a tothom que ens ve a veure. Aquesta gira, des de l’inici, està anant molt bé, millor del que ens esperàvem, i ens sentim molt afortunats. I ara, a veure com ens va a Andorra. Vam venir fa any i escaig, a tocar al Jambo Street Festival, però ja fa temps i al carrer. Així que ara, no sé, a veure si ve algú. 

No ho dubtem pas. 
El primer cop ens van rebre molt i molt bé. Només baixar del cotxe, recordo, un divendres a la tarda, ja vam fer un concert al carrer. Molt divertit. L’endemà, vam tocar a l’escenari gran i els dos concerts, tot i ser molt diferents, ens van encantar. Hi vam estar molt bé. 

Doncs merci per venir novament. 
Si toquem bé, oi? Si no, potser ens dieu “merci, però no cal que hi torneu”. 

Això sí que ho dubtem. A la primavera us esperem, però a la Seu: tocareu amb Alidé Sans. Un concert d’iCat.  
Sí, sí. Amb ella no hem tocat mai i ens fa molta il·lusió. Ens agrada molt el que fa, i pujar cap aquí sempre ens fa il·lusió, perquè és molt difícil sortir de la zona habitual, d’aquesta àrea on arriben les autopistes. Està sempre molt bé escampar-se pel territori. Això és una cosa que organitza l’emissora iCat i ja ens va bé que ens ajuntin amb algú que ve del folk, no tant de la música del rovell de l’ou, una cosa més perifèrica fa il·lusió. 

Dèieu que feu “folk pedant”.
Bé, sí, això són coses que dèiem al principi i ara ha quedat, és clar. Com el nom. Coses que ara ja no ens fan gaire gràcia, però les anem acumulant. És cert que ara, tot i que fem una música molt de rock a primera vista, venim d’on venim, de la cançó i del folk, tant de l’americà com del local, i aquest és el nostre motor, la nostra cosa més essencial. 

Us van fer una ressenya a ‘El País’, paraules majors, que deia que no soneu molt actuals. Per voluntat?
Per desmarcar-nos, vols dir? No tant una voluntat reflexionada, per desig de desmarcar-se del riu més cabalós, sinó tal com ens surt. Però com més ho modernitzem més bons són els resultats. Canviar una mica la forma, actualitzar la música amb un estil més rock, fa ser més agradables a l’oïda que aquella cosa tan dels seixanta que fèiem al principi. 

Contents amb el camí, doncs. 
Ens ha donat bons resultats. Tan bons resultats que ens han fet una ressenya a El País, què us sembla?

Captada la ironia. En tot cas, potser quan s’escriu música va una mica tal com raja, o no?
No, no. Com en tots els oficis, imagino que en periodisme també, hi ha una part de creativitat, com el concepte original de l’article o cançó, que deu dependre de la inspiració, les muses, una idea que necessites explicar... 

Servidora sol estar poc inspirada. 
Però a partir d’aquí, tot allò que respon a una qüestió formal, el vestit que poses a les idees, el pots triar a consciència, calculadament. Una cosa és la idea de la cançó i una altra, com la vols tocar, i en això prens decisions conscients. 

Ho has deixat ben clar. I com componeu, entre tants que sou?
Habitualment arribo amb una cançó que canto amb la guitarra i després la construïm entre tots. Per fortuna ells són molt bons músics, molt dotats, i em corregeixen acords, melodia, harmonia... Les lletres també a vegades, tot i que aquí sóc més reticent. 

El pop-rock català dona bastant importància a la lletra, oi?
Cert, sí, a Catalunya hem tingut lletristes notables. També n’hi ha de mediocres, com arreu. No estem per sobre ni per sota de la mitjana, nosaltres. Ara, pots ser un bon lletrista i no explicar res amb molta profunditat, simplement ser un bon lletrista de qüestions mundanes. 

Us comparen amb els Manel...
No agrada que comparin en general, però ho entenem. Més ara que estem a la seva discogràfica. Però qui ens vingui a veure que no s’esperi res de semblant als Manel, en el directe som meridionalment diferents. A Andorra venim a ensenyar tot el que tenim, un espectacle molt llarg, molt farcit. 

Imaginem que a la Massana no deixareu de cantar ‘Contraban’?
Segur que la cantarem. Segur. Segur.