Permetran que m’agafi el dia de festa. Avui no els explicaré ni la vegada que el Gran Vázquez em va ensarronar –i jo, encantat–, ni quan vaig assistir des de primera fila a l’esbroncada que Sly –Stallone, vostès perdonaran la familiaritat– li va clavar al meu amic Ezquerra, ni el dinar memorable que vaig compartir amb Morris a certa tasca del Born. Tampoc de quan vaig estar a punt, a punt de saltar en paracaigudes –feia milícies universitàries– i el cabo xusquero es va apiadar de tot el batalló –bufava un vent huracanat  no hauríem sobreviscut ni un.

No. Avui els parlaré de la meva col·lecció de vinils. Perquè vaig néixer amb ànima de col·leccionista, per a desesperació de la meva dona, i al llarg de la meva vida he arreplegat de tot. Un altre dia els parlaré de la meva col·lecció de maquetes de cotxe Matchbox, si volen. Però avui va de vinils. Perquè l’altre dia remenava les caixes on els vaig enterrar quan els CD semblava que s’havien de cruspir el món. Ara tornen a molar, dic els vinils, i si no tens un toca-discos al menjador, ben a la vista perquè tothom el pugui admirar, no ets ningú. Doncs el meu encara funcionava. I no saben la nit que vam passar escoltant relíquies dels meus anys d’estudiant a Barcelona. Vivia en un piset del carrer taquígraf Serra i els anàvem a comprar a discos Castelló, a Tallers, que era com anar-te’n al Bronx. Però si tenies 20 anys i venies d’una ciutat com Palma, que no estava gens malament però era una altra cosa, allò era la glòria.

El cas és que de la caixa aquella en van començar a sortir tresors: per aquí, Songs from a Room, aquella meravella de Leonard Cohen amb l’estupenda Marianne a la contraportada (li dedica Birg on a Wire), però també Teaser and the Firecat de Yusfuf Islam, quan encara es deisa Cat Stevens, Milestone, dels Rolling, que havies de tenir per Satisfaction, i el meu favorit, Let it Be. Els Beatles eren Déu. Però això vostès ja ho saben, i en realitat estic recitant la discoteca de qualsevol xaval que el 1977. La cosa curiosa, i aquí és on volia anar a parar, és la torna que tenia completament oblidada i que va aparèixer com un polissó entre aquesta patuleia de monstres de la música del segle XX. El tenen aquí al costat: un EP de la discogràfica ibèrica amb el sonor títol de Andorrans, nostra bandera!! –atenció al doble signe d’admiració– i dos temes, dos: a la cara B, El Gran Carlemany, i a la A, atenció, l’Himne a la bandera, amb lletra de Joan Duró i música del mestre Lleó Borrell. De seguida en vaig recordar la història: estem parlant dels anys 70, els discos arribaven encara amb comptagotes a Barcelona, o no arribaven mai, i es veu que els de Castelló organitzaven ràzzies a Andorra per adquirir el material introbable a Espanya. En una d’aquelles visites els devien col·locar una partida de Nostra bandera –el crèdit és Edicions Andorranes, Sant Julià de Lòria, 1971– i un bon dia l’amo, que em sabia bon client, me’n va obsequiar amb una còpia. El millor de tot és que faltaven encara uns anys perquè m’instal·lés a la Massana, i en realitat en aquella època amb prou feines hauria sabut ubicar Andorra al mapa. Però per algun estrany atzar del destí em va venir a buscar, com una premonició, de la forma més improbable i al carrer Tallers de Barcelona. Encara és més curiós que aquell EP amb encantadora portada naïf d’Àngels Tarradellas hagi sobreviscut fins avui.

No vaig poder resistir la temptació de punxar-lo i mirin, ara potser semblarà que repapiejo, però em vaig mig emocionar amb els acords d’Himne a la bandera i aquells ingenus versos que diuen així: “Andorrans, nostra bandera arborem-la amb fe i amor,/ poble que així la venera és un poble que mai mor./ Aixequem-la ben enlaire, apunyats com bons germans,/ ben desplegada a tot aire, que la vegin xics i grans...”