Diari digital d'Andorra Bondia
Pérez Maraver és cap del servei d’Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital Universitari de Bellvitge.
 0
Pérez Maraver és cap del servei d’Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

“Prendre insulina no és un fracàs ni un càstig”


Escrit per: 
Alba Doral

Dieta sana, exercici i seny. “Som pesats els metges, però sempre recomanem el mateix”. Qui insisteix aquí és el doctor Manuel Pérez Maraver,  president de la Societat Catalana d’Endocrinologia i Nutrició, que avui imparteix una de les conferències de la SAC: ‘Cent anys d’insulina’ (20 hores, La Llacuna).

Cent anys d’insulina.
És  un medicament molt important avui en dia perquè molts pacients amb diabetis la necessiten: tots els diabètics tipus 1 (que és aproximadament un 5% de la diabetis total) i dels que pateixen la tipus 2, passa del 60% els que l’acaben necessitant al llarg de la vida. És una malaltia molt prevalent, present en un 14% de la població adulta.

Quines dades!
Per tant, la insulina és un medicament de primer ordre, insubstituïble. I no fa tant que la tenim: els nostres rebesavis no en tenien i si un nen començava amb diabetis tipus 1 moria en poques setmanes. Moria abans un nen amb diabetis que un nen amb leucèmia.

I abans també era tan prevalent?
Els dos tipus han crescut però sobretot la de tipus 2, molt associada a l’obesitat, la hipertensió, el sedentarisme, a l’edat avançada: cada cop tenim expectativa de vida més llarga i la diabetis és més freqüent quan ens fem més grans.

Més dades?
En la població més gran passa del 20% en gent de més de 65 anys.

Expliqui’ns la diferència entre el tipus 1 i el tipus 2, si us plau.
La tipus 1 és una malaltia que comença a l’edat infantil i adolescència generalment, tot i que no sempre, però  típicament, i per això en hi referim com a diabetis juvenil, encara que no sigui exacte, i és una malaltia autoimmune: les nostres defenses s’equivoquen i ataquen les defenses del pàncrees que produeixen la insulina.

La tipus 2?
És una malaltia molt diferent, lligada a l’obesitat, el sedentarisme. No és un dèficit absolut d’insulina, sinó que el pàncrees no fa tot el que ha de fer per compensar l’obesitat, la hipertensió, aquests estils de vida que comporten, diem, una resistència a la insulina.

Quan el metge la prescriu ho agafem com un càstig.
Sí, com un càstig. En part és culpa dels professionals sanitaris, que hem demonitzat la insulina, amb una medicina diguem que paternalista: li diem al pacient “si vostè no fa les coses bé, si no fa la dieta, s’acabarà punxant”, com amenaça.

Això: fa por.
És clar, i el pacient ho viu amb frustració i com una cosa negativa. És important fer les coses bé, la dieta, l’exercici, però a vegades, en un percentatge molt alt, així i tot, cal receptar-la. No representa ni un fracàs ni un càstig.

Nosaltres ens la busquem: mengem molt i no aixequem el cul del sofà.
En certa manera, sí. Va molt associada a la gran epidèmia d’obesitat que viu el món occidental. L’estil de vida juga un paper molt important en gent genèticament predisposada.

Ineludible?
En absolut. Qui té familiars directes amb diabetis tipus 2 tenen un 50% de possibilitats de desenvolupar-la. O les dones que pateixen diabetis gestacional, al llarg de la vida estan especialment predisposades a desenvolupar-la de manera definitiva després: el seu pàncrees, en una situació d’estrès, com l’embaràs, ja no ha estat capaç de fer tota la feina.

Veu? Inevitable.
No, no: si es mantenen bé de pes, fan estil de vida saludable, les possibilitats són molt més petites. Es poden fer moltes coses per evitar-la o perquè aparegui molt més tard a la vida. Important, perquè les complicacions més greus, com la ceguesa, van lligades a malalties de més llarg recorregut.

Sucre: el vuitè genet de l’Apocalipsi?
No, no exactament. Ho és el pes. La gent pensa: m’han dit que tinc una mica de sucre, intentaré no menjar dolç, i no, el que condiciona és si t’engreixes.

Uns quilets o un pes important?
Com més quilos, més risc. Perquè es genera una situació que en diem resistència a la insulina que encara no sabem ben bé com funciona però suposa que el pàncrees té moltes més dificultats per fer la seva funció.

Els pastissos em perden.
Si 15 dies l’any fas un excés però els altres 350 et comportes, no passa res. Però que  no sigui a l’inrevés.

 

Plain text

  • No es permet l'ús d'etiquetes HTML.
  • Les adreces de pàgines web i de correu electrònic es tornen automàticament en enllaços.
  • Les línies i paràgrafs es trenquen automàticament.
Badbot Fields
If you see these fields, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.
If you see this field, something is wrong.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic