Marta Pallarès, geògrafa, i Fàtima Bentoldrà, des de la psicologia, protagonitzaran un dels múltiples actes del 8M. ‘Cuidem-nos!’, exhorten. Demà a la Immaculada de la Seu. Organitza L’Alternativa

‘Cap a la plena inclusió de la dona. Cuidem-nos!’ 
És una xerrada, o taller, que surt de la combinació dels dos perfils. Jo soc geògrafa de formació i m’he anat especialitzant en estudis rurals on el gènere sempre ha estat present. Quan L’Alternativa ens va plantejar la xerrada, vam pensar que sí, que Catalunya, Espanya, Occident, està molt al dia en polítiques d’igualtat.

Sobre el paper, tot sembla bé. 
Sí, es pot dir que hem assolit una plena igualtat de drets, però està clar que amb lleis no era suficient i han calgut polítiques de paritat, contra la violència de gènere, etcètera. Que la llei digui una cosa no n’hi ha prou. 

Feta la llei...
Però permet tancar a la presó Dani Alves, o aquesta multa ridícula a Rubiales, o fa abandonar la política a Errejón. No és poca cosa, però segueixen sent anècdotes i el problema estructural segueix existint. 

I d’aquí al ‘Cuidem-nos’?
La idea és valorar aquests guanys, sí, pots triar el got mig buit o mig ple, però si mirem tot el que cal assolir encara és evident que cal fer més canvis estructurals. Les desigualtats que afloren, i que ara tenim mesurades en estadístiques, resulta que si no empitjoren, es mantenen. Coses tan greus com la violència de gènere, el ciberassetjament. Moltes coses que apareixen en un capitalisme salvatge per causes que no s’han tocat. S’han regulat, maquillat. 

Com a molt. 
Per tant, cuidem-nos, perquè no hem acabat la feina, perquè hi ha un neomasclisme ferotge que ens està indicant que estem tocant els fonaments del masclisme. 

...?
És que abans les feministes eren quatre donotes lletges i amb bigotis i no molestaven gaire. Però quan ara qualsevol dona, de qualsevol edat, de qualsevol classe i condició, pot portar a judici un home amb poder, ben vist... 

Se’ls fa la cosa costeruda. 
Ahí, morena! Per tant, hem de tenir clar que els drets assolits no els hem de donar per assegurats de per vida. Necessitem una consciència, un treball per enfortir-nos de cara a qui pugui venir per l’agressivitat d’aquests grups neomasclistes. 

De quina manera?
Mirant molt el nostre dia a dia, vigilant aquestes microviolències tan normalitzades. El sistema no ha canviat substancialment i per això hi ha un malestar evident en la vida de les dones. Al segle XIX i principis del XX encara s’argumentava des de la medicina que les dones érem inferiors intel·lectualment. 

I què em diu de l’enveja del penis?
Venim d’aquí. Rousseau, el far de la Il·lustració i els drets de les persones, deia que les dones  havien nascut per ser un complement dels homes. Si això és el que hem mamat, què esperem? I Freud, és clar. N’han dit tantes de tan grosses...

A mi això em fa gràcia. O ràbia. 
És clar, podem pensar que hem assolit una igualtat, respectant unes diferències, és clar. Tornant al tema de la conferència, per tant, volem centrar-nos en la salut mental. No ens referim a qui tingui una malaltia, sinó a aquesta angoixa, ansietat, depressió, que afecta més les dones. 

Sí?
Bé, en podríem parlar. Potser és que els homes es resisteixen més a reconèixer una feblesa. En tot cas, del que parlarem és d’un col·lectiu que patim unes desigualtats estructurals i que, a banda, sovint es tracta de dones dependents econòmicament, immigrants, o trans, etcètera. Situacions en què la supervivència és molt fràgil a causa de la precarietat. 

Ens iguala que qualsevol bavós es creu amb dret a tocar-te. 
I tu dubtes si dir que t’ha molestat. Vols dir que no en fas un gra massa?, et diran. O ja t’has resistit prou? En resum, ens ho hem de treballar, o quan has vist que algú amb privilegis hi renunciï?