Com organitzeu aquestes conferències i d’on surt la idea?
Ho fem juntament amb l’Alex Armengol, conseller delegat. Ell és innovador disruptiu i va tenir la idea inspirant-se amb l’Speakers’ Corner de Londres, al Hyde Park. Va dir: “portem-ho aquí i adaptem-ho a la realitat del país”.

Els perfils dels convidats segueixen una tònica general, oi?
Fa tres anys que ho fem, i està obert a tothom i a tota mena de temàtiques. Tenim diferents col·laboradors: de temes empresarials, de tecnologia, de cultura i art, etc. Volem que vingui gent de diferents àmbits. Però sí que és veritat que aquests últims mesos ha anat més encarat al benestar o teràpies alternatives.

Ha sigut coincidència, doncs.
Sí, sí. No ho fem expressament (riu). Sí que al principi ens pensàvem que hauríem d’anar a buscar a la gent, suplicant, però no. Venen, apareixen. A qui li ve de gust explicar el seu projecte o qualsevol cosa té la porta oberta. Sempre intentem, això sí, que siguin propostes amb consciència i ànima, i que no sigui un contingut gaire comercial.

Si volen vendre alguna cosa, que ho facin al final, oi?
Exacte. Si tenen teràpies o projectes per vendre, que està molt bé, preferim que ho facin quan acabin la conferència o el taller. Que no sigui comercial, per entendre’ns. La idea nostra és que es generi debat i que el públic s’emporti una experiència.

Teniu molta assistència?
Hi ha xerrades de tot. Ara en fem unes vint o trenta al mes, i n’hi ha que venen deu persones, a altres quinze, vint... mai ho sabem exactament. 

I on es fan les xerrades?
Tenim una sala aquí al vestíbul, el Piano Bar, que hi caben unes quaranta persones. Però quan va venir el Josep Pàmies, per exemple, van venir 300 assistents, llavors tenim una sala més gran a baix. Però on ho fem normalment és al Piano Bar, que és  l’espai personalitzat destinat a l’Speakers’ Corner.

I els tallers i sessions de ioga, per exemple, on les ubiqueu?
Depèn. Normalment en sales més tancades, ja que la del piano té una vidriera que des de fora es veu tot, i algunes sessions requereixen més intimitat.

És rendible tot això?
Nosaltres no ho hem fet per guanyar diners, sinó per crear vida social al país i perquè la gent d’Andorra hi vingui. Totes les xerrades són gratuïtes. Alguns tallers sí que són de pagament i la persona que el fa ens dona un 20% o 30%, també per justificar una mica l’espai que els proporcionem, però ens adaptem perfectament a les necessitats de cadascú. I si algú considera que no arriba el mínim de públic que vol, cap problema; o el fem un altre dia amb un altre títol o d’una altra manera. Ens adaptem.

I d’on solen ser els conferenciants?
Hi ha de tot, tant d’aquí com de fora. Però la clau perquè funcioni és el boca-orella. Algú que coneix l’espai que tenim li comenta a un amic de Barcelona, per exemple, que fa xerrades de tal, doncs que vingui. Està obert als d’aquí i als de fora. 

Teniu tancat algú més enllà de setembre?
Solem planificar amb més d'un mes d'antelació. Octubre ja el tenim gairebé tancat. Per exemple, vindrà el Dr. Manel Sans, que últimament s’ha fet molt conegut per parlar sobre què hi ha després de la mort des d’un punt de vista científic, i l’acompanyarà Thubten Wangchen, representant del Dalai Lama a Europa, que ja ha vingut altres vegades.

Com ho doneu a conèixer tot plegat?
Doncs a través de xarxes socials, Instagram sobretot, però tant l’Agenda.ad com els mitjans ens ajudeu a donar-ho a conèixer. Però sobretot el boca-orella, que ens funciona molt bé.

I és positiu que l’hotel s’hagi obert a la gent.
Exacte. Fa uns anys enrere estava més tancat. Molta gent d’Andorra em deia: “ostres, mai hi he entrat, i mira que el conec de tota la vida!”. Potser els feia una mica de respecte. I amb aquesta iniciativa el primer que vam fer va ser treure totes les cortines i obrir les portes de l’Hotel Roc Blanc a la gent del país. Convidem tothom que vingui, ja sigui de públic o si tenen alguna cosa a explicar. No posem cap trava. M’agrada dir que el que fem és professionalitzar la conversa de bar.