El pintor Marco Gómez Maseda forma tàndem amb Lita Cabellut a l’exposició ‘Referents’, que com ja deuen saber presenta vint retrats de diverses figures importants de la història; ella ha pintat deu dones i ell, deu homes


Per què va començar a pintar?
Per necessitat. Des de ben petit, des que tinc ús de la raó, pinto, dibuixo. És la meva manera d’expressar-me. També és com una mena de meditació, i amb els anys cada vegada s’ha anat incrementant aquesta relació gairebé terapèutica amb l’art.

En quin punt es va convertir en una professió?
Doncs farà uns quinze anys. En un moment determinat em vaig adonar que a la gent li agradava el que feia i ho volia. Jo pintava per a mi, era una afició. M’entretenia i m’ajudava a separar-me una mica del món.

Entenc.
Llavors, molts em van començar a demanar que per quant els venia els meus quadres, i vaig veure que podria viure de l’art. Tot i que va ser una cosa més progressiva. 

Expliqui’s.
Vaig anar abandonant els diversos negocis que tenia en marxa per centrar-me cada vegada més en les meves pintures, fins que va arribar un punt on ho vaig deixar tot.

No va ser una decisió radical, diguéssim.
No, sempre he pensat que un artista ha d’intentar viure bé, i és molt perillós quan algú se centra únicament en la seva obra sense tenir un gran èxit. Pot portar la seva família a un caos de malvivència i, alhora, estar culpant el món que no entengui el teu art i que no en tens prou per viure. 

És complicat.
Penso que s’ha d’anivellar tot plegat i donar temps i espai al teu art perquè s’assenti bé.

La seva obra es basa únicament en el retrat?
Principalment sí, però també faig figuració, ja sigui del cos humà o d’altres coses més reconeixibles. Pinto animals, també, ja siguin taurons o balenes, i m’agrada fer-ho en quadres gegants, de cinc metres o més!

Caram!
Però sí, sobretot faig retrats. M’agrada molt que l’espectador vegi algú conegut però des del meu punt de vista.

Perquè la majoria són personalitats famoses, oi?
Gairebé sempre, sí. Pinto gent que considero que s’ho mereixen i que és necessari que els pinti. És molt complicat arribar a ser algú reconegut, i m’agrada, a través del meu art, fer-los encara més eterns del que ja són.

Té algun criteri que el faci escollir un o altre?
No. Puc retratar des d’un religiós fins a un narcotraficant. A vegades també pinto polítics que detesto, com a Putin, per exemple. També pintaria Hitler, però perquè quan jo pinto algú no és perquè em caigui bé, sinó perquè forma part de la història i la gent ho ha de veure sota el prisma dels meus ulls. 

A l’Art Lab de Santa Coloma hi té exposada una col·lecció sobre El club dels 27, com és això?
La música és la gasolina de la meva feina i també de la meva vida! M’aixeco amb música i me’n vaig a dormir amb música. I els integrants de El club dels 27 –que el formen grans músics que van morir amb 27 anys– van fer coses increïbles. 

I tant!
Així que era gairebé una obligació que estiguessin representats al llegat de la meva pintura.

Parli’m del seu estil, perquè no són retrats a l’ús.
Exacte, faig servir esprais, retoladors. És un street art molt bèstia. Però jo soc molt metòdic, i el 98% de la meva obra és amb pinzell, vull dir que és acadèmic. Tot i així, m’agrada que la pintura sigui entremaliada i no controlar-la al cent per cent.

Que sigui lliure!
M’agrada que degotegi i vagi on vulgui, ja que m’encanta que les coses passin i que hi hagi una part aleatòria. El meu art és molt espontani, i potser de cop hi poso una explosió de pintura en un lloc que demostra ràbia, emoció. Són quadres molt potents.

Té algun referent?
En tinc molt pocs, però tinc la sort que un d’ells està compartint exposició amb mi, que és Lita Cabellut. És una persona molt gran dins de l’art, i treballar amb ella és un somni per a mi.