Tothom coneix els castells, però hi ha una modalitat agermanada, que ve de Txèquia, que no és tan coneguda. Per això, Cristina Serrano, cap de canalla dels Falcons de Vilanova i la Geltrú, ens explica què són els i què signifiquen 


Com és treballar amb la canalla?
Els ensenyem tècnica, els ajudem durant les actuacions, intentem fer activitats fora de la colla per fer grup... Els guiem, en general.

Quants sou més o menys?
Aquest any tenim quaranta nens de quatre a disset anys. I en total som setanta llargs. És a dir, gairebé la meitat és canalla. De fet, la primera actuació que fem a Vilanova per Sant Antoni només actuen els petits, i fan figures que fem els grans. Poden fer moltes coses!

Quina és la diferència entre els Falcons i els castells?
La més visual és el vestuari. Els castellers porten una camisa d’un color i nosaltres anem blancs; el que ens identifica és el color de la faixa i l’escut. L’altra gran diferència és que la nostra enxaneta fa l’aleta amb els braços oberts, com si fossin dues ales d’un falcó. 

És més difícil, oi?
No et pensis, més o menys és el mateix. L’únic que els castellers treballen amb molta alçada, fan coses molt complicades i necessiten molta gent, en canvi nosaltres fem més envergadura. 

No són tan coneguts els Falcons com els castellers.
És que l’origen és de Txèquia. De fet, falcó és la traducció literal de com li’n diuen allà. Això ve del món de l’acroesport, i va quallar a Catalunya. Per tant, les nostres figures són més tècniques i menys perilloses. Caiem menys, tot i que caiem. 

I quan es va introduir aquí?
No ho sé exactament, però cap allà al 1800. Va entrar per les joventuts cristianes i hi va haver gent a qui li va agradar, i s’ho va fer seu. Quan no ho coneixes, o ho veus de lluny, solament coneixes els castells, però quan estàs  a dins i ho descobreixes –a més jo que tinc por de les alçades– veus que també hi ha molta tècnica al darrere.

És més accessible.
Sí, és molt més integrador, perquè qualsevol persona pot fer Falcons. Tant nens com adults... Nosaltres tenim, també, gent d’educació especial. Tothom hi té cabuda. 

Aquí a Andorra és on més lluny heu actuat?
No, fa uns quants anys vam a anar a Londres, que ens hi van convidar els castellers d’allà, i va ser molt enriquidor fer l’intercanvi. També ens agradaria anar a París, però ens queda més lluny, ja s’han de recaptar molts calers.

I a nivell nacional? 
Hem anat sobretot al País Basc i Galícia, i aquest any hem anat a Madrid. És a dir, Falcons s’ha mogut molt. Hem pogut portar el nom de Vilanova arreu!
Quantes colles hi ha a Catalunya?
Quan jo vaig entrar n’hi havia tretze, però cada vegada en són menys. Ara en som nou. De fet, l’altre dia vam fer la trobada nacional a Montserrat i hi havia les colles de Piera, Vilafranca, Llorenç del Penedès... i nosaltres, és clar. Van anant a la baixa, la veritat.

Heu anat a Txèquia?
Encara no (riu)! Però seria curiós visitar el lloc d’origen dels Falcons!

Teniu algun contacte allà?
No, amb Txèquia no, però dins de Falcons hi ha una junta que és la que ens busca les actuacions, tot allò que pugui sorgir, i que es pugui pagar també, és clar. Som moltes famílies que tant pares com fills en formen part.

És molt generacional, oi?
Exacte. I m’agradaria fer un incís, perquè fa uns mesos va morir un dels nostres Falcons, el nostre “avi”, el JJ, i ens va saber molt de greu. Era una persona molt estimada a la colla i és una icona per a nosaltres. Som una família i formarà part de nosaltres per sempre. 

Sou una família.
Totalment. Mira, la meva filla petita va entrar a Falcons perquè ens feia por que fes castells, i el primer dia que vam entrar a l’assaig vam dir “on és la xarxa?”, i és que nosaltres no en tenim. Tampoc tenim pinya. Fem pilars de tres, vigilats, però sense pinya.

Però no caieu tant, per sort!
Així és, però sabem com poden caure les figures, tot i que de vegades ens enduem algun ensurt, però en general sabem com caure. Una de les figures que fem, que li’n diem Cabdil i és una piràmide humana, sabem què fer quan col·lapsa. 

Com va entrar a Falcons?
Va ser perseguint la meva filla (riu), vaig ser una mama poruga!. Un dia necessitaven gent per fer una figura i m’ho van demanar. I m’hi vaig enganxar molt. És una emoció molt forta fer una cosa que et pensaves que no la podries fer mai, i això passa a Falcons.