Devia ser la Pasqua del 1960. Ple franquisme, amb tot el que això comportava. En aquelles dates tot estava tancat i barrat, i l’única alternativa a les processons era el cine: La túnica sagrada, Ben Hur, Los diez mandamientos i coses així. En fi, que ens avorríem com ostres. Els meus cosins vivien en un edifici del davant de casa i cap allà que me’n vaig anar. Amb la bona fortuna que vaig veure mig obert el colmado de la senyora Margalida. Com que era festiu només podia vendre productes de primeríssima necessitat. Vaig treure el cap per saludar-la i al fons de la botiga vaig veure el cel obert: la caixa amb els tebeos que arribaven amb el vaixell dels dimecres, perquè recordin que a la prehistòria jo vivia a Palma. I a sobre de tot, un magnífic exemplar de Batman, en aquelles fastuoses edicions de Novaro. Li vaig suplicar que me’l deixés endur. Ella s’hi negava en rodó, tenia por –i era una por justificada, gens retòrica– que algú l’enxampés venent el que no podia vendre i li clavessin una multa. Em va veure tan desesperat que al final vam arribar a un acord: m’enduria un exemplar de Vidas ejemplares, una sèrie que també publicava Novaro, i a dintre hi amagaria el meu Batman. Així ho vam fer, i no cal dir que vaig sortir escopetejat de ca la senyora Margalida, corrent com mai perquè no em descobrís la policia.
Eren altres temps. Però ja tenia el meu tebeo. Novaro va ser, en fi, una editorial epifànica per a la meva generació. Era mexicana, imprimia en una qualitat molt superior a la de les editorials espanyoles del moment –el preu també era molt superior: 5 pessetes, quan per 1,50 et podies endur un quadernet de Bruguera– i sobretot, sobretot ens va descobrir la majoria de superherois ianquis, aleshores tota una novetat, al costat del Superagente 86, Red Ryder, Gene Autrey i Hopalong Cassidy, i de personatges que als meus companys de generació els faran venir salivera: Daniel el Travieso, La pequeña Lulú, Periquita, Superratón, Fix i Fox i el millor de tots, Félix el Gato.
Una altra cosa eren els noms. Novaro era –ja ho he dit– un segell mexicà i tenia el costum de traduir, o millor dit, de rebatejar els personatges d’origen anglosaxó, per això Bruce Wayne se’ns va convertir en Bruno Díaz, el seu col·lega Dick (Grayson) en Ricardo Tapia, i tots dos lluitaven contra els dolents a la Ciudad Gótica, no a Gotham City. No cal ni dir que es desplaçaven en carro, res de cotxe, i que els dolents no eren malos, sinó pillos, cosa que com és comprensible els convertia en uns dolents de pa sucat amb oli. N’hi havia més: Wonder Woman era naturalment la Mujer Maravilla, de civil Diana Pérez (i no Prince, com a l’original), i el seu enamorat, Steve Trevor, es va convertir en Luis Trejo, que ja és tenir imaginació.
En fi, que com comprendran em va fer especial il·lusió topar-me al calaix de les fotos antigues el retrat d’aquí al costat, deu ser del 1959, any amunt, any avall. El pi confirma que som al Nadal, i el nen amb ulleres pelet repel·lent que mira a càmera és un servidor. L’interessant, potser s’hi han fixat, és el tebeo que tinc a les mans: un magnífic exemplar de Félix el Gato que encara conservo i que m’emociona com al nen de 5 anys que el sosté.