El guitarrista flamenc Pedro Soler i el seu fill, el violoncel·lista Gaspar Claus, actuaran aquest dimecres a les 21.00 hores al soterrani de La Trenca. Pare i fill faran ressonar la sala amb cançons dels seus dos àlbums ‘Barlande’ i ‘Al Viento’

Què ens han preparat per dimecres a la nit a La Trenca?
Hem preparat un recital de guitarra flamenca i violoncel amb temes flamencs, de solitud, d’alegria, de la Petenera... Per això tocarem cançons dels nostres dos àlbums Barlande (2011) i Al Viento (2016). Però no serà l’única sorpresa.

I què més veurem?
Hem preparat algunes variacions i fusions especials, com per exemple amb la Petenera. Començarem amb la cançó El sueño de la Petenera i la lligarem amb la Petenera.

Com és la música de ‘Barlande’?
Barlande és un lloc de la localitat  de Banyuls-sur-Mer on tant el meu fill com jo vam treballar molts anys. És un antic corral on organitzàvem molts esdeveniments, per això el disc té cançons de caràcter més familiar.

I ‘Al Viento’?
Aquest segon disc es titula així perquè la música són notes que volen al vent, com si fos aire, perquè la música al final és una vibració de l’aire. 

Precisament aquest àlbum està enregistrat primer a Islàndia i acabat a Espanya. Per què?
El treball de creació el vam fer entre Banyuls-sur-Mer, Tolosa i Espanya. Però va ser el meu fill qui va proposar fer aquest enregistrament als dos països.  D’una banda, a Islàndia hi ha l’estudi Björk, un estudi fantàstic entre aquestes terres de gel i foc, mentre que a Espanya  hi ha aquesta part més ossosa i solar, característica de la comunitat andalusa.

Com va començar aquest duo entre pare i fill?
Fa molt temps. El meu fill sempre m’ha escoltat tocar flamenc i ha tingut influències des de ben petit. Aleshores, primer va començar com a músic ell sol. Més tard, va ser ell qui va estendre’m la mà per fusionar la nostra música. 

Com és actuar junts a l’escenari?
Quan compartim escenari és com una declaració d’amor i als dos ens encanta tocar junts. 

Però no resulta difícil barrejar la guitarra espanyola amb el violoncel?
Sempre he pensat que el violoncel té la mateixa tessitura que la boca humana, i per això penso que no és difícil barrejar ambdós instruments.

Amb 84 anys, continua fent música. Per què?
La música és la meva vida. Tinc sort que encara tinc bona memòria i les mans encara m’aguanten, toco fusta per poder continuar tocant molts anys.

Com s’ha pogut enamorar un francès d’un gènere musical propi del sud d’Espanya?
Bé, jo vaig néixer a Tolosa, on vaig passar la meva infància. L’època en la qual vaig viure era un període complicat per la guerra i hi havia moltíssims refugiats espanyols de diferents regions, d’entre ells, andalusos. Aleshores, com que em relacionava amb ells, em va acabar picant el cuquet pel flamenc.

I quan va créixer tenia clar que volia ser ‘cantaor’?
Bé, primer vaig fer estudis d’Arquitectura a París, on vaig poder ajuntar-me amb grans artistes flamencs del moment. Això em va motivar a marxar a Espanya, primer a Madrid, amb Jacinto Antolín, el niño Almadén, i posteriorment a Andalusia. Però sí, des de petit tenia clar que volia tocar la guitarra espanyola per tocar flamenc.

Què el va enamorar del flamenc?
Penso que el seu característic crit i cant amb la guitarra, com una expressió molt forta. 

Per aprendre flamenc va aprendre la seva llengua i cultura?
Sí, de fet he viscut molts anys a Espanya. Precisament els espanyols consideren que el meu accent és una barreja entre argentí i andalús, possiblement influenciat per la meva gran amistat amb el cantautor argentí Atahualpa Yupanqui.