Es va endur el primer premi del Poker Tournament Gran Casino d’Andorra. Daniel Vilares no és un professional, però se’l té ben estudiat aquest joc

No em faci cara de pòquer a l’entrevista, eh!
No, no, no. La cara de pòquer són gestos que fas quan jugues, per enganyar una mica la gent

Estudiat o surt natural?
Improvises, depèn, depèn. Vas fent durant el torneig. 

Alguns no tenim ni idea de com es juga, però miri la de frases fetes...
Com l’as a la màniga, oi? Però en realitat no guardes cap as a la màniga, que consti, mentre jugues. 

Ni a la vida?
Ni a la vida. 

Com va començar, vostè?
Allà cap al 2008, sobretot en línia. M’hi vaig aficionar, vaig començar a llegir una mica, a estudiar, perquè has d’estudiar... Després vaig baixar a Barcelona a jugar algun torneig. No vaig guanyar, però bé, vaig tenir algun premi. 

Estudiar diu?
I tant! Si vols jugar seriosament has d’estudiar. Té molt de matemàtic. Hi ha molts rangs segons la posició on estàs assegut a la taula... Si no estudies, és molt difícil guanyar. La sort la pots tenir un dia, no sempre. 

Rangs?
Tens un munt de mans i hi ha una taula de rangs: la millor mà són dos asos i vas baixant a reines, dames, etcètera. Segons on estiguis a la taula, tens millor posició per pujar mans o per fer farols. 

Una altra expressió corrent. 
Això, dir una mentida, no tens res però fas una aposta molt forta per enganyar els altres jugadors. 

Què el va enganxar en principi?
Justament que no sols intervé la sort. Vaig començar a seguir algun professional, les indicacions que donava. És un joc de pensar molt, d’endevinar els moviments de l’altra gent. No sols jugues amb les teves cartes, sinó que has de pensar quines tenen els contrincants. A vegades encertes i a vegades te la colen. 

Afinació psicològica?
Sí, sí, sí. Quan fas un farol a algú i després l’hi ensenyes, s’escalfa molt. Ja no juga concentrat. Ja el tens calent. 

I si li fan a vostè?
M’ho han fet, evidentment. Aleshores intento no pensar-hi més, esborrar-ho. Sols analitzar quin error he comès. Passar com si res i seguir endavant. 

Miri, eines per a la vida, que també te la colen sovint. 
També, també. És un joc molt psicològic i de tenir molta paciència. No sempre tens bones mans. Quan no, has de guanyar punts com sigui. 

Qualitats requerides?
Paciència, com deia. Però molta, molta. Calcular quines cartes poden tenir. No pots saber-ho al cent per cent, però un vuitanta per cent dels cops sí que les encertes. 

Cinematogràfic. No juguen al ‘cinquillo’ o la brisca a les pel·lis. 
I ara s’ha estès molt. Quan jo vaig començar no hi havia tanta gent jugant. 

I a les pel·lis treuen el revòlver. 
No arribem tan lluny, no, però he vist emprenyar-se gent i fer un cop de puny a la taula. A vegades vas bé i en l’última mà perds. Amb les tres primeres cartes calcules el percentatge d’opcions de guanyar: hi ha qui només té un u per cent en començar i acaba guanyant... Són professionals, per això. Complicat. 

Habilitat, ‘mates’ i psicologia. 
Tal qual. 

Vostè no és un professional. 
No, no, jo soc amateur. A aquest torneig m’hi vaig presentar perquè era aquí, a casa. Ara tinc un nen petit i no puc baixar a Barcelona. Així que amb el casino aquí, podré venir als torneigs. 

Un habitual del casino, doncs?
Sí, sí. Els caps de setmana jugo a cash. Que suposa que compres fitxes amb diners i jugues amb elles, no amb punts com en un torneig. 

Sense enganxar-se. 
I tant, si no tens control de la banca estàs perdut. Jo tinc una banca a banda dels meus ingressos regulars. 

Convertir-se en professional...?
Uix, això està molt lluny. Jo soc funcionari de Govern. Em dedico al manteniment d’edificis. Era electricista de tota la vida. Ja veieu: no té res a veure. 

Algun repte concret?
Voldria jugar l’EPT de Barcelona, el torneig europeu, que fa una parada a cada ciutat. Però l’entrada costa més de 5.000 euros. Dol, oi? Vaig fent satèl·lits, de 50 o 100 euros... però el premi és una entrada. I allà, si guanyes: un milió!!

Si se l’embutxaca, no se’l jugui! 
Ni parlar-ne! No soc d’aquests, no!