Llegir els clàssics ja és un gran què. Si es compta amb dos animadors a la lectura i comentaristes com Javier Salazar i Sofia Massegosa, el què es multiplica. Tots dos dirigeixen el club de lectura que engega la UNED


La idea...
Posar en marxa una activitat que ja havia impulsat Joan Mingorance quan era director de la UNED. Sofia Massegosa, professora de llengua i literatura castellana, en tenia força interès i em van animar a mi també, que era la meva especialitat. Fem una prova, diguem-ne, amb quatre obres, clàssics contemporanis. Començant amb Los pazos de Ulloa. La Galícia rural del segle XIX. 

Què més llegirem?
La casa de Bernarda Alba, de García Lorca. La darrera obra seva, que reflecteix també el rural tradicional. Subtitulo drama de les dones als pobles d’Espanya, amb aquell món del dol, del tancament, l’obsessió per l’honra, i el desig de llibertat, que xoca contra aquest mur. 

Dos bons esquers. 
Continuarem amb La colmena, de Camilo José Cela, ja de tema urbà i la postguerra. Una construcció molt interessant, amb petites cel·les, escenes, que fa l’efecte inicial de dispersió però finalment tot s’interrelaciona. La fam, la insolidaritat, la repressió... dins del que es podia per la censura. 

García Márquez per acabar. 
Cien años de soledad, l’exemple típic del realisme màgic hispanoamericà. 

Semblen molt evidents. O no: devia ser difícil triar-ne. 
Sí, però el criteri és que són obres que tots dos coneixem bé, que hem treballat a classe i tenim molt de material. La idea és que farem una introducció sobre el llibre que hauran llegit els participants i després tothom pot intervenir, en clau tertúlia més que res. He de dir que qualsevol pot venir, és obert absolutament a tothom i es poden inscriure en qualsevol moment. A banda de ser gratuït, és clar. 

Corren el risc que vinguem a escoltar-los a vostès, com a una classe. 
La meva idea és explicar unes línies fonamentals, tenir un esquema, guió, i que la gent participi. Jo prepararé rollo per si no hi ha gaires intervencions, que no ens trobem que ningú no bada boca. De moment, a la presentació va venir gent que mostrava moltes ganes d’opinar. 

Per què un club de lectura, i de clàssics?
Animar a llegir i que la gent es trobi. A banda de promocionar la UNED mateixa, que és una institució que compleix un paper molt important, també a Andorra, i amb tot molta gent no sap ben bé on és ni què és. I tenir una universitat al costat de casa... 

I veterana. Vostè va ser professor a la UNED. 
Ara fa quaranta anys que funciona, des del 1984, jo hi era, entre aquells iniciadors. Però ens van jubilar. Ja estava retirat de l’institut i als funcionaris jubilats ens va cessar el Ministerio de Hacienda, va considerar que no era compatible. Aquí a la Seu van fer retirar-se a sis docents. A Espanya, milers. 

Bona pensada (amb ironia ho diem). 
Perquè som gent que teníem temps per a les tutories. Normalment els tutors són gent que exerceixen una professió, un jutge, un funcionari de duana, com els professors associats, però ells sempre tenen menys temps. El jubilat té més temps per dedicar-s’hi, i experiència. 

En fi. La burocràcia. 
L’Administració és implacable. Si hi ha una norma, es compleix caigui qui caigui. 

Tornant a la lectura: llegim suficient, sobretot els clàssics?
No, no, i quan la gent els descobreix, agraden, entusiasmen. Però sembla que fa com temor llegir un autor del segle XIX, com Pardo Bazán, o Pérez Galdós, o Clarín. Passava també amb els alumnes de Batxillerat: abans havien de llegir El Quixot a tercer de BUP i al principi, un terror, i després s’ho passaven bomba. 

Tal qual. No cal buscar tant lectures ‘adaptades’ als joves. 
És clar. Si saps introduir el tema, agraden. Fins i tot coses com La Celestina o La vida es sueño. Agradaven. 

Qui ens crea la por, doncs?
No sé, no sé. Però ara l’afició a llegir decau. Abans veies la gent al metro o l’autobús amb un llibre. Ara, tothom va enganxat al mòbil. 

I molta lectura ‘mainstream’.
Sí, aquests best-sellers, grans llançaments sensacionalistes, molt comercials, dels quals en poc temps no es recorda ningú, passen a millor vida. 

Què ens diu un professor de literatura sobre per què hem de llegir els clàssics?
Home, tenen una mena de dipòsit de valors que són universals. A banda, són un viatge al passat, a la intrahistòria que deia Unamuno, no la història de batalles i governants, sinó la de la gent, vius la vida quotidiana. Tornes al passat i d’una manera més entretinguda que a través d’un manual d’història.