Alguna cosa deu tenir la política, alguna substància que s’enganxa als dits i a la voluntat, quan aquells que hi entren jurant que és una incursió breu i concreta es troben a posteriori embolcallats com insectes per la fibra proteica de les teranyines. Potser és simplement que hi troben l’ecosistema que necessitaven. És el que sembla haver-li passat a Jordi Fàbrega (Lleida, 1972). Pediatre de professió, es va veure impel·lit a optar a l’alcaldia de la Seu d’Urgell, ha argumentat en alguna ocasió, després d’aquella jornada nefasta de l’1 d’octubre de 2017. Des d’aleshores ha après els rudiments de la política, ha deixat enrere la mirada de turista amb què havia entrat i s’ha convertit en flamant nou diputat al Parlament de Catalunya (JuntsxCat). Un trajecte no ben percebut per tothom: ja seria hora que l’alcaldia deixés de ser el “trampolí” d’ambicions polítiques, li retreuen els uns. És “voluntat de servei”, el defensen els altres.

Fàbrega va recalar a la Seu a principis de la passada dècada. Nascut i criat a la ciutat de Lleida, les arrels de la família s’enfonsen a les Valls d’Aguilar, i bona part dels estius d’infantesa i adolescència els va passar en la llibertat que oferia la casa d’estiueig comprada per la família al barri de Sant Pere. Adult, dèiem, va arribar novament a la ciutat per instal·lar-s’hi. Eren uns moments en què a la zona hi havia un greu dèficit de pediatres, professió que comparteix amb la dona. Va plantejar a les autoritats del moment un model que resolgués per sempre aquesta mancança a l’Alt Urgell i van posar en marxa la cooperativa Pediatres del Pirineu, amb cobertura tant per primària com per hospitalària, l’aliança amb Sant Joan de Déu i, més endavant, l’expansió del model cap als Pallars. Aquesta capacitat “d’organitzar les coses de manera diferent, amb visió estratègica”, va cridar l’atenció de qui era aleshores alcalde de la capital alturgellenca, Albert Batalla, que més endavant li donaria l’empenta més forta per optar a un lloc que ell deixava enrere. Abans, però, li va proposar assumir la direcció assistencial de l’Hospital de la Seu, un equipament amb “fragilitats i immers en aquell moment en una incertesa important per les dificultats de la sanitat a Catalunya”. Amb visió estratègica, assegura qui hi va confiar, va ser clau per “reforçar i reorganitzar serveis, millorar la qualitat assistencial i també la mirada general de la ciutadania cap a l’hospital”. Un camí on també hi ha moments molt negres: la mort d’un pacient el 2017 el portarà aquesta setmana a declarar aquesta setmana als jutjats.

Explicar-se... o no
A Fàbrega li valoren els seus que sigui “una persona amb cap (pensament estratègic), amb mans (molt treballador) i amb cor (vocació i passió pel que fa)”. N’opinen que ha sabut liderar la ciutat en moments molt difícils i incerts: “treballant en equip, empatitzant i buscant solucions”. També “explicant-se de forma transparent cada moment”. Encara que no tots els punts de vista siguin coincidents: Fàbrega corre el risc d’assimilar-se a polítics de tots colors i tendències que confonen penjar posts a les xarxes amb comunicar i donar les exigibles explicacions de la seva actuació.

Així que no tot són lloances: la seva gestió és sovint fortament contestada. Comencen per preguntar-li si no deu estar perdent de vista que la seva prioritat hauria de ser la ciutat i si no deu haver centrat  excessivament la gestió en l’objectiu independentista. Li recorden missatges “estridents” i “mancats de respecte” a les xarxes que l’identificarien amb un “sector ultra” de la seva formació. Un excés de “radicalisme verbal” i un entestar-se en una “guerra de banderes i pancartes” que l’allunyarien de problemes més propers i urgents per a una ciutadania que es veu empobrint-se dia a dia. Li reclamen posicions “més centrades” en aquest àmbit i li qüestionen iniciatives com els concerts concorreguts en temps de pandèmia. En aquest terreny l’ha esquitxat la polèmica pel moment triat per vacunar-se (si bé és cert que exerceix com a metge, està tant a primera línia?, li pregunten).