Jesús Castillo, artista plàstic, va arribar al país fa més de 40 anys, i ha retratat gairebé tots els racons del Principat. De fet, el 2024 la revista americana ‘The Southern Review’ de la Universitat de Louisiana va publicar les seves obres


D’on li ve l’amor per l’art?
Ja de petit m’agradava, i em presentava a algun concurs. Però va ser sobretot de més gran, estant al poble de la meva dona. M’avorria, vaig veure una postal i vaig decidir pintar-la. I em va quedar prou bé!

Allà ho va descobrir!?
Realment va ser encara més tard, quan treballava a una gasolinera. També estava avorrit, tenia molt temps i vaig començar a retratar les fotografies que sortien al diari. Un dia vaig fer la casa Pal, però a la foto sortia invertida! I així la vaig dibuixar. Després la vaig veure en directe i me’n vaig adonar (riu).

Sorpresa!
De llavors ençà, vaig fer una producció bastant gran de dibuixos d’Andorra. Això va ser l’any 1996, quan vaig fer la primera exposició al Comú d’Encamp. Em vaig gastar 80.000 pessetes en marcs i vaig vendre dos obres per 30.000 cada una, així que vaig recuperar més o menys la inversió.

Caram!
Però ara el món ha canviat, i moltes de les obres les he digitalitzat. D’aquesta manera també es poden comercialitzar les còpies, a cost més baix que l’original, és clar. Sempre ho dic, el que no podem fer és regalar el nostre treball. Si vols alguna cosa s’ha de pagar. Porto molts anys fent això.

Moltes hores.
Si una obra la vull vendre per 600 euros, em surt a 10 euros l’hora; una persona encarregada de la neteja cobra molt més. És a dir que, dit d’una manera, per aquest preu gairebé l’estic regalant! Ja que el preu original podria ser de 1.200 euros.

És clar, si volgués li podria posar aquest preu. 
Mira, fa uns anys una senyora francesa a una exposició ve i em diu, “són originals?”. Dic sí, i tant. “Ah, doncs m’agraden!”. Llavors, jo estava fent coses, i torna al cap d’una estona amb sis dibuixos; els havia tret dels marcs! Vaig al·lucinar.

Ostres!
Em va dir, “vostè m’assegura que són originals”. Li responc que evidentment, i que no havien sortit del marc des del 96. Em pregunta, “quant valen?”, li dic que 200 euros cada un. Jo estava horroritzat perquè els havia tret, però al cap d’una estona va tornar amb 1.200 euros en efectiu. I se’ls va endur sense els marcs, que m’havien costat una fortuna.

Que bo!
Ja et dic, vaig al·lucinar. Quan vaig arribar a casa li vaig explicar a la meva dona, i també al·lucinava! Aquella dona vivia entre París i Versalles, en una casa palau espectacular. Això és una anècdota, però a vegades el món de l’art funciona així!

Que fort! I com va arribar al país?
Abans de les olimpíades de Barcelona, als anys 80, vaig muntar un bar a la ciutat, però no em donava gaires beneficis. I al cap dels anys em va sortir una feina de cambrer al Principat. M’oferien 80.000 pessetes amb menjar i estança inclosos. Mai havia guanyat tants diners.

Ja m’ho imagino!
Vaig aprendre anglès rapidíssim, ja que molts dels clients eren australians i anglesos. Tirava 250 litres de canya al dia. Espectacular. I a més, a finals de mes tenia 30.000 pessetes en propines. Estava encantat, és clar! Però vaig treballar molt.

Llavors va ser quan va anar a la gasolinera?
Exacte, i ja vaig seguir dibuixant per mera afició. I considero que amb els anys he millorat bastant la tècnica, també n’he après de noves, com per exemple l’aquarel·la i el gravat. Però mai a la vida vaig pensar a vendre el meu art. Però quan veig la col·lecció que he fet durant aquests anys penso: quan he tingut temps de fer tot això?

Són moltes hores, sens dubte.
Moltes, també depèn del detall o la profunditat que un li vulgui donar, però és molt temps, sí. Per sort, m’agrada molt. 

Es nota!
També he de dir que aquí al poblet hi estic gràcies a la Xarranca, ja que si no  em demanarien un certificat de negoci, i no tinc cap empresa. Així que gràcies a ells estic aquí. Per desgràcia, crec que l’art aquí està infravalorat. Ara estan amb això de l’estatut de l’artista, però jo, segons l’estatut, no soc un artista, ja que hauria de cotitzar. I pocs ho podem fer.