“Quan rius és l’únic moment en què et sents immortal”

Guillem Albà arriba a Andorra amb la intenció de muntar ‘jaleiu’. Li ho permetrem perquè promet que ens ho passarem bé. Per això i perquè ‘Jaleiu!’ és l’obra que porta demà al Centre de Congressos en la Temporada de teatre.

Vinga! ‘Jaleiu!’ 
És l’últim espectacle que hem estrenat, ara fa un any, just enmig de la pandèmia. Era complicat i no sabíem si ens equivocàvem, fent tanta inversió de temps i diners, però també ho vèiem necessari, precisament pel moment, fer un espectacle que reivindica les ganes de viure, de celebrar que estem vius. 

I riure, que uf!
Ja el teníem pensat d’abans, assajat, el vestuari dissenyat... Quan podíem engegar de nou vam adaptar-nos a la situació. Hi havia interaccions amb el públic que ja no podien ser. Però calia un missatge optimista, pensem. 

Doncs que passi La Marabunta.
Amb la companyia ja vam venir fa uns anys, cinc potser, no recordo. Música i humor. Per a totes les edats. Per a gent que va al teatre i gent que no...

Tenim ganes de desfogar-nos?
Sí, segur que sí. Quan vam començar a fer bolos vèiem que una cosa molt petita es rebia com si fos molt gran. Suposo que era una sensació forta de sobte tornar-te a trobar en un espai amb altra gent i que canta i pica de mans... 

Ho vam trobar a faltar.
Sí, sí. Demanaves a la gent aixecar les mans i ui! semblava una bogeria. Ja veus quines coses. Però mira, sempre és molt maco veure com entra la gent a un espectacle i com surt. Inclús els més reticents. 

Ens hem tornat més efusius? 
No ho sé, la veritat. Hi dono voltes. Jo intento que la gent surti del teatre més feliç, amb més energia, ganes de viure... Per a mi, quan rius és quan t’adones que val la pena viure. Però no, no noto una eufòria més gran que abans. 

M’ha agradat: “quan rius t’adones que val la pena viure”.  
De fet també quan rius és l’únic moment que et sents immortal. Just en el moment en què estàs rient no penses que això s’acabarà. És un moment en què se t’oxigena el cap, un moment en què tots els problemes que tinguis desapareixen. 

Si més no, te n’oblides un moment. 
Sé que sona molt típic dir-ho, però la ciència té comprovadíssims els efectes terapèutics del riure. El fan servir als hospitals. Els científics saben que riure genera coses bones per al cos, per al cap. Per això per a mi fer riure és una manera també de curar, de fer un massatge, com quan estàs contracturat i vas al fisio. 

Fer riure té molta ciència?
Sí, de fet el riure té una partitura: la comèdia és com la música, com qualsevol altre art. En pintura saps que blau i groc donaran verd si els barreges; en música saps que Do, Mi, Sol queda millor que Fa i Sol junts. Amb el riure passa igual. Hi ha una partitura, hi ha unes regles. Després, és clar, intervenen molts altres factors: edats, llocs... 

Hi ha tècnica. 
Sí, sí, potser no s’explica tant com en altres disciplines, però sí. També influeix el directe: quin dia és, com està la gent, quina energia té i com ho faig justament avui, perquè potser faig una cosa i trigo mig segon més i riuen més o menys. Això ho guanyes amb ofici. 

De filosofia també li’n troba vostè, a l’assumpte.  
És que hi dono voltes tota l’estona, és clar. Per aconseguir fer-ho millor. Igual que un pastisser donarà voltes a la massa per fer-la més bona. 

Hi ha gent amb més i amb menys sentit de l’humor? 
Hi ha gent a qui li costa més riure. Per moltes coses culturals. Tots ho portem a dins, tots necessitem riure, emocionar-nos, enamorar-nos... Però d’adults anem posant-hi capes, pors, complexos. Els infants riuen ràpidament i no es preocupen si riuen o no riuen.

Et fa gràcia el ‘cacaculopedopis’ i no vols quedar de poc culte. 
El riure es va adulterant a mesura que et vas fent adult, sí, què hi farem. 
A vegades costa de trencar les capes: veus algú allà de braços plegats i ja et dius “com em costarà de fer-lo riure, a aquest”.