El millor de la Cafeteria de la Natàlia és la Natàlia. També els seus entrepans, és clar, fets amb un particular secretet. Però entre mos i mos, glop i glop, el millor és el riure  i la conversa amb ella

No donaràs l’esmorzar a mitja Seu, però Déu n’hi do. 
Cada matí, sí, sí. Passa per aquí tanta gent... molta, molta. No sé si dir que massa i tot, perquè s’acumula la feina. Però dono gràcies a Déu. Al principi va ser dur, els principis sempre són durs en tot negoci. Em sento tan ben acollida pels clients, que sou com família. 

És que fa ja temps.
Porto aquí ja des del 2017. Novembre. I fixeu-vos que jo vaig venir aquí a demanar feina simplement, a la cafeteria. Em van dir que la volien traspassar i si jo la volia. M’ho vaig pensar una mica, ho vaig parlar amb la família, que em va donar tot el suport...

...I a la piscina. 
De cap. I a currar. Que no és seure i veure la gent passar. 

Som exigents?
Hi ha de tot. Però quan coneixes la gent, ja és fàcil. 

Cal psicologia.
I tant! Sé què li agrada a cada client i com. Ves a saber si no sé algunes coses millor que la seva pròpia parella. Trobo que és maco, oi? Sé a qui no li agrada el dolç, qui vol la infusió calenta o freda segons l’estat d’ànim amb què arriba, qui vol mel o canyella... Coneixes millor la clientela que la família. 

Doncs recordar-se’n...
Ja  veus, fins i tot quan un client ha vingut una sola vegada, recordo què va prendre. Penso que és perquè m’agrada molt la meva feina. 

Són aquests els teus secrets?
No sé, no sé, tot va sortint sobre la marxa. No sé per què ve la gent. Penso que és el tracte, que se senten acollits. És el que jo volia, tenir un negoci propi on la gent se sentís molt ben rebuda, que fos familiar. Que la gent se senti escoltada, apreciada. 

Sí? Et venim amb temes personals?
Però tot es queda aquí! És maco. M’afalaga que la gent tingui aquesta confiança, llibertat, de ser ells. Que m’expliquin, o que durant una estona els surtin les cabòries del cap. 

Natàlia confessora.
Ep! I també està l’ingredient secret que poso als entrepans: molt d’amor. Els meus entrepans no són només alguna cosa entre pa i pa. 

Negoci propi era el teu somni?
Sempre. Volia tenir alguna cosa que fos meva. També és cert que no havia pensat en l’hostaleria, sinó en una botiga de roba, per exemple. Però va anar així. De fet, jo venia de treballar en hostaleria i vaig conèixer el sector. Diuen que és dur, i és cert, però m’agrada.

Era jove quan va arrencar. 
Tenia 29 anys. Vaig començar i tota sola tot el dia. Ja dic que venia d’un lloc on em van ensenyar molt. Això em va animar a llançar-m’hi. Però en realitat sabia molt poc. És que no sabia ben bé ni fer un entrepà, perquè on era ho feien els cuiners. Tot era nou. També la gestió d’un negoci. 

Una feinada. 
Confesso que a vegades em col·lapso, quan s’aplega molta gent. Però em dic: “Tu pots”. M’ajuda molt que la major part de la gent és molt pacient amb mi, molt comprensiva. 

També hi haurà algú que desitgi que no vingui. 
Vaja, sí, sí. Qui no?! Però sobretot som professionals i ens ho callem. 

Va arribar des de Colòmbia. 
Sí, sí. Era molt joveneta, tenia 19 anys. Primer va venir el pare i després, la resta de la família. Nosaltres sempre ens hem sentit molt ben acollits aquí. Ens hi sentim molt a gust. D’aquí no ens farà fora ningú!

Enyorança?
Ara acabo de tornar d’un viatge al meu país. M’encanta! Hauria de ser un país molt ben valorat. Per la gent, per la flora i la fauna, pels paisatges... En canvi, té sovint una imatge errònia, molt equivocada. 

Fora prejudicis. 
De debò que sí. La gent que hi va un cop es queda meravellada, t’ho ben asseguro, i sempre hi vol tornar. Jo estic molt orgullosa de ser colombiana i al mateix temps estic molt orgullosa també d’estar aquí.