Va ser gràcies a Superlópez que vam evitar no una vegada, sinó dues, caure a les urpes d’un grapat d’especuladors immobiliaris que volien construir fins a l’últim pam del territori. Va ser el 2004, amb ‘Las montañas voladoras’, i al 2020, amb ‘Viento en los dedos’, les dues incursions andosines del personatge creat per Jan.

Mira que gràcies al tebeo m’han passat coses extraordinàries. L’altre dia us explicava la vegada (i mitja) que em vaig convertir en víctima honorària del Gran Vázquez, mèrit que exhibiré sempre al lloc més enfilat del meu currículum. Però per a un fill putatiu del Capitán Trueno i soci de número del Comando Gorila (el 49, però aquesta batalleta us l’explicaré el pròxim dia) el màxim honor a què podia aspirar era convertir-me jo mateix en heroi de còmic. Soc de mena fantasiós, això és veritat, però mai de la vida m’ho havia ni tan sols plantejat. Fins que vaig conèixer Jan. La història és llarga, però per resumir, arrenca el 1984, l’any que ens vam conèixer, i té dos moments culminants: el 2004, quan va sortir Las montañas voladoras, la primera aventura andosina de Superlopez; i el 2020, amb la segona i última, Viento en los dedos. En totes dues el dolent de torn és l’improbable individu que tenen aquí dalt: Borís II, descendent més aviat apòcrif del gran Skossyreff. Un sòssies meu, si se’m permet la petita però legítima vanitat. Però és l’estricta veritat. Potser els desconcertarà el bigoti, durant molts anys inseparable complement de la meva closca i avui un llunyà record d’aquells anys que només el record pot convertir, fal·laç, en una alegre papallona. Me’l vaig haver de rasurar per culpa de Boris II: n’estava tip que em fessin la pometa i vaig dir prou. 

Però tornem enrere: som al 1984, i ja saben que en aquella època em dedicava a perseguir autors. Així ho vaig fer amb Juan López, en endavant el meu amic Jan. Li vaig escriure la reglamentària carta on li professava la meva eterna admiració. I va l’home i no només em contesta sinó que m’envia una vinyeta original de Superlópez. Allò va ser l’inici d’una gran amistat, no sé si m’entenen. Des d’aleshores ens vam anar cartejant. Més aviat ho vaig fer jo, perquè ell era repatani als salons i a les amistats per correspondència. Fins que per fi el vaig convèncer per venir a la Massana. La cosa va sortir rodona: no només va venir, també en va dibuixar el cartell i a l’any següent ja tenia el guió de Las montañas voladoras: ja saben, Boris II, Tchupon, el Senyor dels Txumets i la tropa aquella d’especuladors que pretenien endur-se pam a pam aquest país nostre en algun racó remot de l’immens oceà Pacífic. 

A Las montañas voladoras li va seguir, tres lustres després, Viento en los dedos. En la línia: els espavilats de sempre no volien deixar ni un pam de territori sense construir, quina gran idea i com no se’ns havia acudit abans. Ja veuen que qualsevol semblança amb la realitat és qualsevol cosa menys pura coincidència: Jan és un visionari. Boris II comptava aquí amb l’ajut del Gran Lukon, personatge per a mi especial perquè està directament inspirat en el meu primer net, Lucas. I se n’haguessin sortit si no hagués sigut per l’intrèpid Superlópez, s’ho poden imaginar.

Des que va debutar a la Massana, el 2004, Jan no ha fallat cap vegada, ni una. Com a convidat o com a aficionat. Comprendran que aquests 40 anys d’amistat són per a mi un dels millors regals que m’ha deparat l’afició al tebeo, i que a Jan li hauré d’agrair eternament que m’opís un dia la porta de l’Olimp de la historieta. No saben el plaer que produeix anar-te’n cada dia a dormir en companyia del Trueno, el Jabato, El Corsario de Hierro i companyia. Hi pot haver felicitat major, però francament, no me la imagino.