La novel·la “El centre del món”, de Toni Mata, ha guanyat els 15è Premi Carlemany gràcies a fomentar la lectura entre els joves. Planteja la història d’una noia que descobreix la vida adulta i, de cop, tot canvia

Què és el centre del món?
Doncs ens agradi o no són els diners. Ara mateix m’estàs fent una entrevista perquè és la teva feina, sinó segurament no haguessis vingut a parlar amb mi. Tots som somiadors i tenim expectatives, i no ens agrada que el món sigui tant materialista, però els diners ens obliguen a fer certes coses que potser no faríem.

Totalment.
Així que la novel·la té aquest títol perquè la Paula, la protagonista, descobreix aquesta realitat. Veu que els seus pares li diuen, així com fan tots els pares, que ha de fer el que vulgui i ser feliç, però se n’adona que els seus pares fan moltes coses que no els agraden per diners.

És clar.
Però el llibre planteja el fet de fer-se gran, vull dir que no solament està focalitzada en els diners, sinó en tot allò que normalment els pares i mares no ensenyem als nostres fills. Així que a la novel·la mostro aquella part que els ocultem. 

I per què els ho ocultem?
Doncs segurament, opino, perquè no estem orgullosos del que fem. Possiblement molts han renunciat a la seva trajectòria i a molts dels somnis que tenien. De fet, un percentatge molt elevat de la població no s’ha acabat dedicant a allò que havia projectat de jove.

Acostuma a passar.
Penso que en aquesta renúncia hi ha certa vergonya, i és el que ens empeny a veure els diners com a una cosa bruta, per dir-ho d’alguna manera, i en allò que dius “potser millor que no parlem d’això amb els nens”. Hi ha una necessitat de gaudi que en realitat amaga el que és necessari per passar-ho bé i tenir una vida amb cert confort. 

Ja. 
I això no fa cap favor als fills, ja que els ensenya un món a través d’una lent distorsionada. És per això que al llibre intento posar la lupa a quin aspecte té el món si el mirem amb aquest filtre de realitat, per entendre’ns.

I d’aquell tòpic que diu que els diners donen la felicitat què n’opina?
Woody Allen, per molt que ara no sigui referent de res per tots els escàndols que ha tingut, té una frase que ho resumeix molt bé: “Els diners no donen la felicitat, però procuren una sensació tan similar  que sovint és difícil de diferenciar”. Els diners no porten a la felicitat, és evident, però són una eina.

Entenc.
Però com a eina s’ha de saber utilitzar. Potser no et calen molts diners, però sí que en fan falta per poder viure raonablement bé. Si podem dir amb certesa que els diners no et donen la felicitat podem afirmar amb total rotunditat que la falta de diners comporta la desgràcia.

A l’escola tampoc s’ensenya gaire...
No, i un percentatge molt elevat de la població no té prous coneixements financers per entendre assumptes econòmics bàsics. Els nostres fills surten de les escoles sense saber llegir una nòmina o demanar una prestació, així que estem creant absoluts analfabets econòmics, i és un problema molt gran.

I tant.
La gent, llavors, no sap gestionar els seus diners o, encara pitjor, els gestiona amb por, perquè no els vol perdre. Penso que l’educació financera és una de les grans absents del nostre sistema educatiu.

Canviant de tema, com ha entomat la rebuda del Premi Carlemany?
Doncs és un orgull absolut, ja que és un premi que t’atorguen els lectors joves, així que el fet que considerin que el que escric és interessant ja és per felicitar-se i estar molt content. De fet, és el tercer premi que rebo per part dels joves, així que tinc un idil·li que espero que duri molts anys amb els nanos, perquè vol dir que els estic encertant el to.

Sens dubte!
És una cosa molt bonica perquè moltes vegades que vaig a instituts alguns alumnes em diuen que el meu és el primer llibre que han llegit amb interès, i aconseguir això és la victòria més absoluta, ja que s’estan guanyant lectors de literatura catalana.

N’hi ha de joves lectors?
I tant! De fet, el sector editorial passa per un moment de rècord de vendes i segueix pujant. Els llibres, a diferència de les pantalles, ens obliguen a descobrir-nos a nosaltres mateixos, així que són un tresor que hem de preservar en un món que és víctima de la interrupció constant i dels pensaments curts.