“Què et sembla? Gelat de vainilla sobre ‘crumble’ de galeta i bacon”

‘Foodie’. Vaja, un sibarita, el gurmet de tota la vida. Algú a qui agrada menjar bé, o cuinar. En general tot allò que té a veure amb la gastronomia. Ens ho explica Andrea Regadera. Aquí i des del seu perfil a Instagram.

‘RegaderaFoodie’ a Instagram. 
És que soc una foodie de manual. També tinc un defecte: soc molt organitzada, faig llistes de tot... També quan anava a dinar feia fotos de tot, les guardava en carpetetes i feia llistats de tot: què demanar i què no a cada lloc. 

Organitzada, sí.  
El meu xicot sempre se’n reia de mi. Ho he fet des de sempre, però en privat. Em sortia natural. No sé, soc rara. Però a principis d’any vaig obrir el perfil, potser a algú li interessava. 

I? 
Sembla que sí, va interessant. A la gent li agrada molt el tema de jalar. A banda, jo vinc de Barcelona i en arribar a Andorra no sabia on anar a menjar, sempre acabes als mateixos llocs: no trobava foodies que m’agradessin com ho feien.

Què entenem per menjar bé? 
A mi m’agrada que em sorprenguin els sabors. O, si és cuina de tota la vida, que es noti que està ben preparada, amb carinyo, bon producte. No em cal anar sempre a un estrella Michelin, ni m’ho podria permetre. Si són macarrons de la iaia, que es noti la mà de la iaia. 

Parlant d’estrelles Michelin...
Sí, havia anat per l’Ibaya fa un parell d’anys. Hi hauré de tornar, és l’excusa. 

En un lloc amb estrella, a banda del forat a la butxaca, què es nota? 
També he menjat a restaurants sense estrella que m’han deixat igual d’al·lucinada. Ara bé, sí que es nota: la fusió de sabors a la boca, la presentació, que sempre sorprèn... i com et tracten.

Fusions de sabors impensades? 
Ostres! D’això no en tinc cap llista.  Per exemple, un restaurant que barreja cuina japonesa i llatinoamericana. La idea m’encanta:  uns natxos i un tataki de tonyina. 

Terreny llefiscós: xoriço a la paella. 
Sí, oi? Arròs amb coses. Sí, a vegades es passen, sí. Però jo, si veig una cosa rara l’he de tastar. Mira: una que em va agradar, unes postres de gelat de vainilla sobre un crumble de galeta i bacon. 

‘A priori’, deixi’m dir ‘puaj’.  
Em va agradar, li donava un toc saladet, un contrast de sabors interessant. 

No podrem, o no hauríem, de fer ‘fiestorros’ de Nadal. Però menjar bé...
Veig que molts restaurants s’estan centrant en l’oferta per emportar-se. Jo aposto per menús trencadors, amb tocs asiàtics; o menús saludables però amb algun trampantojo: sembla un fuet però està fet d’albergínia. Això m’encanta. 

Prendre una miqueta el pèl. 
Vaig inaugurar el pis amb una festa on les postres eren coulants però fets d’albergínia. Deien, “que bo!”, i quan els ho vaig dir no s’ho creien. M’agrada jugar. 

No la convidaré a provar els meus plats. Són un horror. 
No, dona, no. Jo de fet tampoc soc gaire bona cuinera: o cremo o deixo poc fet, mai trobo el punt. 

Ara, les seves postres... 
No, no, si no t’ho dic ni te n’adones. Segur que t’agradaria molt. 

L’oferta a Andorra és bona? 
He de dir que és impressionant. Penso que no en som prou conscients, de la diversitat i el nivell, perquè la gent acostuma a quedar-se en les avingudes principals i les quatre bordes, però l’oferta és grandíssima.

Però mig amagada. 
Cert. Hi ha esdeveniments com l’Andorra a taula, però falta feina a fer. A mi em fa il·lusió quan descobreixo un d’aquests llocs petits on es menja tan bé.  I fer que la gent el conegui.

Algú pensarà que viu de ‘fàbula’, menjant de gratis. 
No, no, m’ho pago jo. I ara que a vegades sí que em conviden, sempre aviso que si no m’agrada no publicaré res.