Projecte Karaban.
Elena Milà: Estem ja a Namíbia després de 175 dies en ruta i més de 5.500 quilòmetres en bicicleta. Hem baixat per la costa oest de Sud-àfrica i ara encetem l’etapa de Namíbia.
David Vilanova: Per davant ens esperen 6.500 quilòmetres que ens portaran per Namíbia, Zimbàbue, Zàmbia, Malawi, Tanzània i Kenya.

Ara, una parada breu.
E. M.: Ahir i abans-d’ahir descansàvem. Un petit poble miner de l’interior de Namíbia. Pedalem cinc dies i en parem dos, que descansem però també aprofitem per fer feina de difusió. Per nodrir la web i les xarxes, el perfil d’Instagram on se’ns pot seguir.

S’entén la necessitat de descansar.
E. M.: Físicament és important i en la part africana, més. El cos ho demana perquè el clima i les condicions són molt exigents. Namíbia creiem que serà el país més xulo però també el que tindrà les condicions més complicades
D. V.: A banda de la calor, fins a 40 graus de dia, per la manca d’infraestructures. Travessarem distàncies grans sense cap mena d’infraestructura per abastir-nos d’aigua i aliment. Cap botiga, cap benzinera...

Aneu per l’ombra.
E. M.: Complicat, complicat. Aquí,  llevat que sigui un petit arbust o un senyal de trànsit...
D.V.: Intentem sortir molt d’hora, de nit la temperatura baixa fins als 21 o 24 graus, però finalment sempre acabes pedalant fins a migdia i la temperatura puja. T’enganxa la calor. Fem uns vuitanta quilòmetres al dia, més o menys, i t’agafa les dotze del migdia. Unes sis hores pedalant, aproximadament, més alguna paradeta per descansar i menjar, això fa vuit o nou hores en ruta.

Li hem d’explicar al lector que no estigui al cas per què ho feu.
D. V.: Vam crear el projecte Karaban per donar suport a una ong de Kibera, als suburbis de Nairobi. Creiem fermament en l’acció que fan, que dona oportunitats a nens que viuen en situacions d’extrema pobresa. Els donen una llar, escolarització, un seguiment fins a la vida adulta...

Kings and Queens of Kibera. 
E. M.: Sí. Inicialment es treballava sols amb nens, i fa uns anys van incloure-hi les nenes.

Fins i tot en la pobresa surt perdent el sexe femení.
E. M.: Així és, quan el paper de la dona en aquests suburbis és molt important. Necessitem formar aquestes noies, que acaben liderant les famílies. Sovint es queden soles, amb els nens.

Com s’obtenen els fons?
E. M.: Des de Karaban hem plantejat quatre maneres. A partir de donacions particulars, la forma clàssica; les empreses poden patrocinar quilòmetres, dels 12.000 que tenim fins a Kenya; o la gent pot venir a pedalar amb nosaltres en alguns trams, que és la manera més bonica de col·laborar, trobo jo. I finalment, amb la venda de marxandatge. El material, per cert, es ven al BiciLab.

Aquesta gent que se us afegeix pel camí...
E. M.: El 23 de setembre quan vam sortir, des del BiciLab, ja va ser una experiència inoblidable perquè se’ns van unir vint persones pedalant, una caravana de 22 ciclistes. Després hem tingut gent que es va unir per Europa i per aquí, per Sud-àfrica, també hi ha hagut gent. I alguns, per Namíbia.

Esteu a l’equador.  Com us trobeu?
D. V.: Portem uns sis mil quilòmetres, sí, i ens en queden sis mil més. Ens trobem bé, bé. Des que hem fet el salt al continent africà és més dur. La calor apreta i al final de cada etapa estàs rendit. Però arrenques de nou al dia següent i amb moltes ganes i il·lusió.

Com per repetir-ho?
D. V.: Deixeu-nos acabar primer. Hi ha dies que penses què fas aquí al bell mig del no-res. Cada dia és una aventura. Però tenim molt present per què ho fem i l’objectiu t’ajuda a tirar endavant. A banda, és clar, l’aventura, el camí tan bonic que fem.