Escalfem, perquè el cap de setmana ens posarà a prova: la Seu torna a acollir l’Escanyabocs. David Vallvé, director de l’àrea municipal d’Esports encapçala l’operatiu d’organització

Abans que als participants, l’Escanyabocs fa suar l’organització, oi?
L’Escanyabocs és una prova singular, no n’hi ha cap que s’hi assembli, si més no al Pirineu, perquè és un cap de setmana amb diferents activitats a la muntanya. 

Sis proves. 
Cursa de muntanya, raid d’aventura, cursa d’orientació, pedalada BTT amb tres recorreguts diferents, marxa nòrdica (per a qui vulgui una activitat una mica més suau, diguem-ne, perquè té dos recorreguts, igual que la bicicleta) i open d’escalada, que en aquest cas, per logística, es fa a la paret del Parc del Segre.

Com dèiem, organitzar-ho tot és una suada. 
Costa, costa. Comptem amb la indispensable col·laboració de les sis entitats i cadascuna organitza la seva prova des del punt de vista tècnic, dissenyen els recorreguts, assumeixen els controls el dia de la cursa... Sense ells, això seria impossible, amb els recursos de què disposem. Després, la logística global, inscripcions, avituallaments, tot això ho assumim des dels serveis d’esports. Parlem d’uns sis-cents participants, així que sí, porta feineta, sí, porta feina. 

Disset edicions. 
Sí, serà la dissetena. Hem funcionat sempre d’aquesta manera, amb les entitats esportives del territori. No deixa de ser una feina d’esperit voluntari. Enteníem que aquestes entitats són molt coneixedores del territori i de la seva modalitat, així poden oferir un esdeveniment de qualitat. Crec que és un dels èxits de l’Escanyabocs, de la salut que té després de disset anys. 

Cal una gentada. 
L’organització mou unes 160 persones, entre nosaltres i els voluntaris. 

Com anem d’inscrits?
Dilluns ja teníem confirmades unes 450 persones i pensem que dijous, en tancar les inscripcions, ens mourem entre els 600 i 700 habituals. 

Bo?
Bo, perquè es manté en un món on cada vegada hi ha més oferta. N’estem satisfets. I és el llindar que podem assumir, fins a les 800 d’algun any. Ha passat a la història una edició, com el 2012, en què  vam tenir 1.200 inscripcions. Però era un altre moment, ara hi ha moltíssima més oferta, com deia. 

Què diu l’Escanyabocs de la Seu?
Sobretot que és un aparador del gran estadi esportiu que tenim al voltant. És el que hem buscat des del primer moment, que la gent el conegui i ho pugui gaudir pel seu compte. 

La projecció irradia lluny?
Sí, sí. A Andorra tenim un públic molt fidel. Però ve gent d’Aragó, del cinturó metropolità i Barcelona, de Girona, de gairebé tot Catalunya i fins i tot dels Països Valencians, que acostumen a venir i repeteixen cada any. Així que sí, té difusió. 

No caldria morir d’èxit. 
Això és el que pensem. Hem arribat al nostre llindar. Fer un salt qualitatiu i quantitatiu demanaria un increment de recursos molt elevat. Hem crescut, en proves, en públic, però mantenint-nos en un pressupost adaptat a les possibilitats. Fer un salt potent exigiria un pas molt gran econòmicament. 

La qüestió és si és interessant. 
Aquesta és la qüestió: si compensa o no. Si ara mateix volguéssim fer una Ultra Trail com la d’Andorra, demanaria un salt de recursos molt gran. 

La part negativa de créixer, doncs?
Ara mateix donem certa vida a la ciutat, al comerç local, als allotjaments... El retorn és prou significatiu. Créixer molt? No sabem fins a quin punt això saturaria. No sabem. S’hauria de pensar molt. Ara estem en una situació equilibrada, molt correcta. 

‘Virgencita, que me quede como estoy’.
Una mica, sí. Set-cents participants és una xifra que podem manipular molt bé. Una prova de tres-cents corredors és còmoda, de vuit-cents?, doncs ja no sé fins a quin punt es podria absorbir bé. En tot cas, tot s’ha de pensar molt. 

A la tardor, la transfronterera. 
Una col·laboració amb Andorra, encara que enguany la marxa nòrdica de l’Escanyabocs també surt de la Rabassa.  Són dos bons exemples de bona entesa, de col·laboració.