Amants del fado i curiosos, apuntin: divendres a les nou del vespre a Sant Domènec. Hi passarà el trio Fado Em Trio, una proposta innovadora sense perdre l’essència, diu Carolina Blàvia, la directora del festival InterFado, que els porta a la Seu

InterFado. 
El festival neix fruit una mica de les casualitats. Cada dia s’escolta més el fado, però fa uns anys no tant. Jo em dedico semiprofessionalment a la música i parlant amb el director de l’Orfeó Lleidatà va sorgir la idea. Era el 2010. 

Cada dia s’escolta més, diu. 
Sí, i hi ha molts festivals arreu, però impulsats per portuguesos. El nostre està impulsat per no portuguesos però som uns enamorats del fado i volíem oferir quelcom de diferent, una plataforma per a qui agrada molt el gènere i que poguessin gaudir pels diferents sentits, per això a banda de música hi ha dansa, arts visuals, gastronomia...

Des del 2012.
Va ser la primera edició, sí. 

Vostè no té arrels portugueses.
No, no. Però fa molts anys que vaig descobrir el gènere, des de petiteta que estudiava música. Fa vint anys vaig buscar còmplices per crear el grup EnFado, amb una instrumentació accessible per a nosaltres: sense guitarra portuguesa. 

Es pot cantar fado en català? 
A veure, a qui li ho preguntes?! És clar que es pot. I flamenc. Després una altra cosa és què diguin els més puristes. Recordo haver anat al Museu del Fado, a Lisboa, i veure un llibre irònic sobre el fado arreu del món. Un llibre potser dels anys setanta. 

Irònic?
Sortia un xinès cantant, se’n reien. I ja veus, amb aquesta globalització que vivim, aquesta ironia s’ha convertit en realitat, amb uns japonesos que no només fan fado, o música inspirada en ell, sinó que a sobre ho fan molt bé. 

Com el flamenc: són ‘la canya’.
Una cosa és que vulguis anar a buscar l’ortodòxia, el fado o el flamenc d’arrel, aleshores vas a buscar Camarón de la Isla. Però això no treu que hi hagi algú als Estats Units fent aquella música i amb moltíssima qualitat, aportant-hi el bagatge del seu país, nous coneixements i sentiments, innovant. 

Alguna reacció que la impressionés?
Estem a l’època dels haters i dels lovers però he de dir que la gent és molt respectuosa. Potser algú s’ha allunyat de mi quan m’he allunyat de l’ortodòxia, quan he fet temes propis. És lícit, com és lícit que jo evolucioni. 

Naturalment. 
Una cosa que sí he notat, com en altres estils, és que costa molt que el públic  tingui ganes d’escoltar allò que no coneix. Sigui fado ortodox o no. La globalització aquesta també ens fa passar per una via única, perdre la curiositat, allò que als seixanta feia la gent de viatjar per anar a comprar un disc censurat. 

Obrim les orelles, doncs. Què escoltarem a la Seu?
Fado Em Trio són músics de la zona del nord de Portugal, dels voltants d’Oporto. Fan un fado molt alegre. Hi ha el tòpic que és una música trista. I sí, parla de la realitat quotidiana i té aquesta part catàrtica, serveix per expiar les penes, però no sols això, també expliques les teves alegries. Hi ha fados sobre trobades entre amics, el vi, un barri de Lisboa... No tot és saudade. 

Prometen alegria.  
Sí, ho fan molt bé, aquesta barreja de sentiments. A banda, van amb vibràfon i percussió i la sonoritat varia del que és  la tradicional viola, guitarra i veu. És el segell identificatiu d’InterFado: la innovació. De fet, el poble, que ha creat la tradició, l’ha creat improvisant, innovant. 

Els fills de gallecs captem que la ‘saudade’ és com la ‘morriña’. La resta sovint es perd, oi?
És una d’aquelles paraules que, com el seny català, es poden traduir, és clar, però sense una paraula que la reprodueixi exactament. Saudade és melangia, enyorança, aquell record de les coses que ja no hi són o estan lluny, per exemple, els pescadors que passen temps fora de casa. És una temàtica molt habitual.