Atents la nit de demà perquè a ‘La Voz’ hi haurà rostre del Principat: Perry Jr. Solomon participa en les audicions a cegues. Ja veurem aleshores amb quina sort i si la cosa té continuïtat. En tot cas, es tractava de complir el somni de la seva mare, veure’l cantar a la televisió. Desig aconseguit

Esperant a demà, doncs. 
Participaré a les audicions a cegues de La Voz, a Antena 3. El programa comença a les deu de la nit, jo crec que surto cap a quarts d’onze o una mica més tard. 

Dur arribar-hi. 
Fa temps que em presento a càstings per a aquests tipus de programa. Vaig fer un càsting de La Voz just després que morís la meva mare, el 2016. Recordo que m’havia dit que li agradaria veure el seu fill a la televisió. Érem tots a la sala quan ho va dir. Li vaig assegurar que sí o sí un dia aniria a La Voz. 

Un somni complert 
El 2016 em van dir que no, en un càsting presencial, a Madrid. L’any següent em vaig presentar a Factor X i també em van dir que no. Ni a Operación Triunfo. Així que vaig pensar que havia de deixar-ho córrer. Per Andorra anava cantant en esdeveniments, com ara casaments, batejos...

Un respir. 
Enguany he pensat que era el moment. Amb ganes. Intuïa que aquest seria el meu any. Sabia que seria difícil però em deia que passi el que passi no m’havia d’agafar cap disgust. No passa res, és la vida, em vaig dir. 

Bona disposició. 
Vaig passar el càsting en línia i em van trucar per al càsting presencial a Barcelona. El meu pare ja no s’ho esperava. “Fes-ho, prova”, em va dir. Al maig, o abril, em van trucar perquè baixés a Madrid a fer l’últim càsting. Vaig preparar dues cançons que no puc avançar. 

Nervis, imaginem. 
Uix, hi havia molta competència, molt nivell. Gent amb milers de seguidors a les xarxes. Mentre esperava el meu torn escoltava els que ja estaven cantant i li deia al pare, “jo crec que ni entro, escoltant com ho fan els altres”. Però vaig dir-me: si estic aquí és per algun motiu. És el meu any, em deia. 

Efectivament, és el teu any. 
Vaig interpretar les dues cançons, dedicades a la meva mare, que va morir de càncer el 2015. Vaig cantar amb molta emoció, la veritat. Jo diria que als productors els vaig fer plorar una mica. Al juny em van trucar per dir-me que participaria en les audicions a cegues. 

Que això, per als que no veiem el programa és...
Els membres del jurat giren les cadires mentre cantes, no et miren. Si algú es gira cap a tu, vol dir que t’han agafat perquè continuïs al programa, t’incorpores al seu equip, i t’ajuda a millorar la veu, aquestes coses. Hi ha Malú, Antonio Orozco, Pablo López i Luis Fonsi. 

Incògnita fins demà a la nit. 
Sí, sí, no puc dir res abans que no s’emeti el programa. 

Mentrestant, explica’ns això de cantar d’on ve.
Vaig néixer a la Massana, però als dos anys la família ens vam traslladar de nou a Filipines perquè el pare hi va obrir un negoci, un restaurant que ara gestiona la meva germana gran, a Luzón. Tinc una altra germana, infermera, que aquí també té un grup de música. 

Afició compartida, doncs. 
A l’escola primària, a Filipines, sempre vaig formar part dels cors escolars. Competíem, no vaig parar de cantar. Al karaoke que teníem al restaurant practicava tres o quatre hores cada tarda. Crec que aquest talent està a la sang dels filipins. Cantava temes de Withney Houston per exemple perquè la veu estava súper aguda, després va canviar. Ara tiro més pel jazz, el rhythm&blues: Bruno Mars, Michael Bublé...

Van tornar a Andorra.
Sí, vaig continuar estudiant secundària, a Santa Coloma. Posteriorment, vaig anar a la universitat i ara treballo al sector financer. Però sempre he continuat cantant. Al programa, vull insistir-hi, hi vaig per complir el somni de la meva mare, no perquè estigui interessat a competir. En tot cas, canto per compartir el meu talent, no per guanyar.