Una entitat tan veterana com l’Orfeó Andorrà no podia plegar, d’això no n’hi ha cap dubte. Però es quedaven sense director. Què millor, doncs, que incorporar saba jove? Ara els dirigeix Martí Pons

Has agafat les regnes d’una institució. 
Sí, sí, m’hi van involucrar. Em va contactar la Teresa Areny, sabedora que l’Orfeó Andorrà volia plegar. ‘Com t’hi veuries?’, em va preguntar. D’entrada, no ho sabia, ho confesso. Però després d’una reunió amb ells m’hi vaig decidir. Jo ja havia dirigit algun cor infantil al meu poble, a l’escola de música, però d’adults, no. 

Era un repte. 
Sí, sí. Però amb la junta de l’entitat i la Pilar Gispert, que n’és la presidenta, vam quedar finalment de provar, a veure què els proposava... i ens hi vam llançar. Això devia ser cap al març. Vam començar a poc a poc i jo n’estic molt content, crec que ells també. 

I? 
Anem fent un treball pausat, de treballar la tècnica vocal per començar. De mica en mica s’hi va sumant gent. Ens agradaria que en vinguessin encara més, sobretot homes, que sempre els costa. Tinc baixos, però cap tenor. He de buscar repertori adequat. 

Adaptar-se. 
Sí, sí, anem fent. Jo al principi, confesso que estava molt nerviós. Però ens hem anat coneixent. 

Arriba de nou i els revoluciona? 
Ni de bon tros. Vaig arribar i vaig veure com funcionaven, el seu ritme d’assaigs per exemple. Ells assajaven a les deu de la nit i ara ho hem avançat a les vuit del vespre un cop a la setmana, dues horetes, ben fetes. Així crec que hem animat alguna gent a no abandonar o a sumar-s’hi. Era una mesura necessària. 

És que una nit d’hivern... 
Sí, sortir a les dotze de la nit i buscar un transport era un problema. Però pel que fa al cant en sí, hem començat per una cosa més clàssica i ara tinc previst anar preparant música més moderna. Volia fer tècnica, cohesió d’equip: han de sonar cinquanta veus com si en fos una de sola. És un treball d’escolta intens, d’equip constant. 

Han recuperat la il·lusió? 
Em van confessar que estaven desmotivats, sobretot perquè es quedaven sense el seu director, que ja portava trenta anys amb ells. Alguns que em deien en principi que es consideraven molt grans per cantar, per fer concerts, ara estan molt animats i demanen quan fem ja una actuació. Estan millorant molt la qualitat. No sols amb mi, sinó amb la feina constant que fan a casa seva.

Aleshores, un concert... 
Encara no ho podem saber, vam reprendre les classes dilluns. Però abans que acabi l’any segur que en farem un. 

Quin és l’Orfeó que t’agradaria dirigir? 
És una entitat fundada pel mestre Roure, no ho oblidem, i no voldria que una entitat amb un pes important al país acabés amb mi, espero que tingui molta continuïtat. Voldria que vinguin joves, que no vegin el cant coral com una cosa carrinclona, sinó com una trobada per cantar, per aprendre i per fer cohesió entre generacions. Això voldria, que hi hagi planter. 

Ara sorgeixen molts cors. De dones, déu-n’hi-do. 
Sí, a la dona la veus en activitats culturals de tota mena; a l’home no l’hi veus pas tant. Veig que van muntant corals que fan música més moderna. L’Orfeó, és clar, és una formació amb molta tradició i ha de cantar música moderna, però també una sardana ben cantada. 

Parles de joves... començant per tu. 
Sí, sí. Jo vaig aterrar a Andorra amb 23 anys i ara arribo als 30! Però mira com passa el temps de ràpid. Vaig començar a cantar amb cinc anys a la coral infantil de les Dominiques de l’Anunciata a Gironella, al meu poble, i sempre he cantat. Com a adolescent vaig parar amb el canvi de veu, però després em vaig incorporar a la Polifònica de Puig-reig. 

I ara... 
Des de fa dues o tres temporades estic al Cor Madrigal. 

Que el veurem aviat. 
Sí, sí, dissabte, a l’Auditori Nacional, en la temporada de l’ONCA, que farem el Rèquiem de Fauré.