El Collectif 49701 portarà dissabte a Canillo (19 hores) una original proposta teatral: posarà en escena ‘Els tres mosqueters’. L’escenògrafa de la companyia, Jade Herbulot, ens hi convida

Temporada 1.
Sí, a Canillo presentarem el que és la primera temporada, diguem-ne, el que  es correspon amb l’inici de la novel·la d’Alexandre Dumas. És una novel·la riu i n’hem fet una adaptació-riu també. Nosaltres presentem una versió teatral que, no obstant això, imita una sèrie televisiva: amb una capçalera, amb falses publicitats inserides... amb una lògica de muntatge cinematogràfic fins i tot. 

Miri, ja ens està cridant l’atenció.
Som molt fidels a la història, però hi afegim certs elements que la trenquen. Per exemple, una emissió de crítica literària, i ens prenem llibertats en el vestuari. Per exemple, el cos policial i els seus uniformes. 

La posada en escena...
No és sempre la mateixa, és clar, perquè sent en exteriors s’hi ha d’adaptar. Hem d’assajar sempre el dia previ per poder adaptar l’espectacle a l’emplaçament. 

Dificilíssim, ens sembla. 
Nosaltres tenim una formació clàssica i després hem après a actuar en exteriors, a jugar amb el medi. Necessitem tenir una gran flexibilitat: a vegades hi ha arbres, murs, a vegades no; a vegades és una plaça àmplia, un lloc més estret... Hem de mirar com evolucionen els nostres cossos en els diferents espais. 

Coneix l’emplaçament, a Canillo?
Jo, sobre el plànol. Per això vindrem a assajar. Ha vingut un actor a fer fotos del lloc i jo me n’he fet una idea prèvia, puc comprendre l’espai, preparar-lo.

Li serà difícil?
En realitat, venim amb l’espectacle que és el menys complex en termes d’espai. Espero que no. 

Adaptar un ‘novelón’ com aquest...
També és cert que ha estat molt difícil, és clar. Fer-ne la tria. Una novel·la escrita al segle XIX i que parla del segle XVII, que havíem d’abordar des del desig de fer-la accessible al públic. Aquí és on vam veure útils aquests anacronismes que hem introduït, per atansar-la més als nostres temps. 

Una història tan coneguda, tan adaptada... Per què deu ser?
Hi conté alguna cosa de molt universal, és clar. Vehicula una reflexió sobre l’amistat, que és un nus central en el tema de la novel·la. També Dumas és extremadament savi a l’hora de barrejar la història real i la ficció. Va construir la ficció dins d’una cronologia històrica real... no és pas fàcil i és una tècnica seva que continua emprant-se fins avui. Mireu, avui en dia Quentin Tarantino és un bon continuador de Dumas. 

Sabia com mantenir l’interès.
Sí, sí, es va publicar per fascicles, un fulletó que sortia en premsa. Ell sabia com crear l’addicció, fer que vulguem continuar a la pàgina següent. Aquesta novel·la d’iniciació, perquè és la història d’un jove. De l’amistat posada a prova... és una història que toca dins. 

A banda...
Hi ha una profunda reflexió també sobre la centralització del poder. Una reflexió que ens continuem fent avui. A França, amb la manera com s’ha metamorfosejat la policia nacional, per exemple, també permet reflexionar sobre la militarització de la política. 

Teatre “obert i generós”. Per què el fan a l’aire lliure?
De fet, vam començar perquè érem joves i no teníem massa on actuar, per això vam començar als espais públics. Però ara ja s’ha infiltrat al nostre adn, una signatura de la nostra companyia. És ja un projecte polític: fer el teatre accessible a tots, fer que el teatre vingui al públic, que s’atansi als espais que habitualment ocupa la vida ciutadana, que els vegin d’una altra manera. 

Somiaran els canillencs que són D’Artagnan.
Aquesta és la idea.