Carmen Romero, mallorquina de naixement i resident a Olot, és metgessa i experta en longevitat. Presenta aquesta tarda (19 hores) el llibre ‘La edad no importa’, en un acte a l’Ambaixada d’Espanya.

No pesen els anys, pesen els quilos, deia un spot publicitari fa anys.  És ben cert! L’edat metabòlica també compta. El que jo plantejo és un canvi de paradigma: a mesura que passen els anys patim un deteriorament sí o sí. Sembla que estem en declivi i deixem de treballar, de fer, de tenir il·lusions... Ho veiem com normal. 

Una fatalitat. 
Sí, i veus normal que tinguis la pressió alta, una mica de sucre... És l’edat, diem. Acceptem aquest deteriorament. Ens autoenganyem. 

Això sona bé.  
Estem en un moment històric. Coneixem els processos que hi ha darrere de l’envelliment: què passa amb els telòmers, amb les proteïnes, etcètera. A banda, hi ha una franja entre el que és esperança de vida, uns 84 anys a Espanya, i l’expectativa de vida amb salut. Hi ha una bretxa d’una dècada. Això vol dir que els últims anys assumim que tindrem malalties, incapacitats, manca d’autonomia. 

Mala qualitat de vida.  
Exactament. I amb una piràmide de població invertida. Però això que hem normalitzat serà una situació insostenible, també econòmicament, així que hem d’agafar el problema per les banyes. 
Com? 
La ciència hi treballa des de fa temps. John Gurdon i Shinya Yamanaka ja van rebre el Nobel al 2012 per descobrir que les cèl·lulees mare poden reporgramar-se, rejovenir, ser pluripotencial. En el 2020, l’equip del doctor Sinclair, un genetista meravellós, va aconseguir que uns ratolins vells i cecs recuperessin la vista. Amb reprogramació epigenètica. No es toca els gens, sinó que la cèl·lula recorda com funcionava quan era jove. Ja tenen la patent i el vist-i-plau de la FDA nord-americana per començar a fer proves en humans. 

Fites històriques, diu.  
Començaran a treballar amb cegueses, glaucomes... Però pensem el potencial, en una societat envellida. 

Els hàbits de vida compten? 
Per descomptat. Vivim una situació on és normal que la població tingui una situació on funcionen però no són saludables. Paral·lelament, la ciència ens permet pensar en revertir l’envelliment, en revertir. I tenim exemples com el de María Brañas, que va morir amb 117 anys i cap malaltia: simplement es va apagar. 

La recordem. 
Avui sabem que podem desacoplar el fer anys de tenir malalties. Però per això hem de treballar amb l’epigenètica: què fer perquè no s’expressin gens del càncer, etcètera. A banda, és importantíssim el treball que fem amb el subconscient. 

...? 
Les creences limitants. A vegades arriba gent a la consulta que em diu “Ja soc molt gran”, amb només 61 anys. D’altres, amb més de 70, es consieren joves: venen i t’expliquen que estudien, que mediten, que fan esport... Aquest estat proactiu és importantíssim. 

Sentir-se jove rejoveneix.  
L’edat cronològica no és la mateixa que l’edat metabòlica tampoc. Podem veure com fent una sèrie de canvis en l’estil de vida -com et cuides o com gestiones l’estrés- revertim l’envelliment. Mentrestant, esperem aquesta reprogramació epigenètica que pugui revertir fins i tot danys importants. 

Sentir això dona esperança.  
No exagero si insisteixo que estem en un moment crucial de la humanitat. 

Al voltant veiem gent gran i estupenda. Senyores de noranta fent aiguagim i nedant cada dia... 
Oi que sí? Però encara són una petita part, casos excepcionals encara. La meva bandera és que podem tenir noranta o cent anys i estar estupendes. Segur que aquestes persones tenen una bona genètica, un bon estil de vida -si em dius que estan a la piscina-, una bona microbiota intestinal, un entorn emocional positiu...

Molts factors. 
Sí, però si els cuidem, qui diu que no podem arribar als cent anys en bones condicions físiques i cognitives?