Després de cinc llibres publicats, Òscar Bustamante fa la primera incursió en el català, amb la traducció d’un llibre de relats, ‘99 moments’ (Neela Ed.). Es presenta a les set de la tarda a l’ambaixada d’Espanya 

Sisè llibre.  
Sí, sí, com qui no vol la cosa, oi?

I ens explicava un dia que havia començat a escriure per casualitat. 
Sí, sí, el 2013: com a funcionari del DNI, a Madrid, sentia tantes històries que m’hi vaig animar i a poc a poc... Amb la sort afegida que un dia va entrar per la porta un home que era editor i, tot i que no es va materialitzar res en aquell moment, sí que va ser una empenta. 

Doncs anem als ‘99 moments’.  
Sí, en castellà era 99 instantes, però a l’hora de traduir-lo, amb Neela –que, per cert, n’ha fet també audiollibre– vam preferir moments, ens agradava més, la veritat. Són relats curts, de 99 paraules, que van explicant la vida d’una dona, l’Alba. 

I què li passa a la meva ‘tocaya’? 
De tot, de tot. Fa una reflexió sobre la seva vida i tria els moments més importants, més significatius, que ha tingut la seva vida, siguin bons o dolents. El que jo pretenc és que el lector, amb ella, es pari a reflexionar també, enmig d’aquesta vida accelerada que tenim, corrent pels carrers mirant el mòbil...

Per què un senyor amb tota la barba es vol posar en la pell d’una dona? Que els homes no corren? 
Sí, sí, ja sé que tots anem corrent. Però aquests relats surten d’un primer conte que vaig presentar al concurs de Renfe. Li vaig donar a llegir a una companya de feina  i em va dir que s’havia quedat amb les ganes de saber més coses sobre l’Alba. “No ho pots deixar així”, em va dir. Així que no em va quedar més remei que continuar.

Doncs això, per posar-se a la pell d’una dona... 
Hi ha certes coses, com l’embaràs, que he preguntat a la meva dona que em digués com se sentia. Però també hi ha molt d’imaginació. 

I descobreix que hi ha moltes diferències en pensar i sentir o compartim moltes coses? 
Mira que és difícil la pregunta! No sé, no sé. Jo intento imaginar com se sent una dona, però ¿com saber si ho aconsegueixo? De totes maneres, també he de dir que en un microrelat abordo coses més superficials. Però cert que he fet alguna novel·la més llarga també amb personatges femenins i em preguntava si seria així com sentia una dona... però finalment, no sentim tots igual?

Cada persona és un món.  
Efectivament. Bé, quan he passat el text a les meves lectores zero m’han dit que m’apropava bé als seus sentiments. Per exemple, quan relato la primera menstruació em van dir que estava ben  explicat, que coincideix amb com es van sentir elles. 

En el fons, és una qüestió d’empatia...  
Crec que soc empàtic, sí, que tinc la capacitat de posar-me en la pell de l’altre. Diria que és una cosa que vaig exercitar bastant mentre era funcionari, que estava de cara al públic, intentava entendre quina era la situació de cadascú. Aquesta capacitat em facilita posar-me en la pell d’un altre com a escriptor. 

Triar 99 moments de la vida és complicat.  
Sí, és difícil. Hi penso, jo hi penso molt, i veig que encara que 99 sembli una xifra aparentment alta, tampoc no són tants. A banda, en què et fonamentes per fer-ne la tria? 

Una pregunta òbvia: si hagués d’escollir un moment de la seva vida, quin seria? 
Uf! Me l’han fet tres o quatre persones, però jo responc: és que tu podries triar un sol moment? És impossible. Ni que digués quan vaig conèixer la dona, o el naixement de cadascun dels meus fills... ja seria impossible triar. N’hi ha molts que són intensos, feliços... No crec que hi hagi cap persona que pugui triar només un moment de la seva vida. 

És la primera traducció al català d’un llibre seu: això vol dir que en vindran més?
Seria la intenció, efectivament. Ja m’agradaria fer com a mínim els contes, perquè en el cas de les novel·les llargues la cosa ja es complica. De moment, estic molt satisfet, perquè aquest també surt com audiollibre.