Els tenim por, o fàstic, o vés a saber, pobrissons. Per què?
Però quan vius en un lloc com el Pirineu... en plena muntanya.

Ja, prou absurd. 
Però són unes pors que procedeixen de mites i creences, tenen origen en relats històrics que tenien una funció social: advertir la gent, sobretot els infants, sobre possibles perills. Tenien una funció didàctica, educativa, per  saber-te adaptar a on et toca estar. 

Ah!
Però al final ha derivat en aquestes pors, injustificades tot sovint. Per exemple: encara queda a l’inconscient aquella idea que els mussols presagien una mort, que és el que deia el mite. El mite desapareix i ja no saps per què, però queda la por als mussols. 

D’això en parlarà a les Jornades de conservació del medi natural, aquest cap de setmana, a la Seu. 
Exactament. Hi ha mites referents a les aranyes o les serps. Molta gent confon què és por i què és ansietat. La por és una resposta emocional immediata: veig un perill i reacciono en el moment. Així, veig una aranya i potser l’aixafo o potser surto corrents o em quedo paral·litzada. Això és la reacció a la por, a un perill real, que puc visualitzar, que el tinc present davant meu. Si desapareix l’animal, la por desapareix. 

No obstant...
...quan parlem d’ansietat, és una reacció anòmala: és desproporcionada, pot ser anticipatòria, i potser m’impedeix fer una activitat com anar pel bosc, perquè m’imagino perills futurs. 

Per desconeixença, passa?
I tant! És un gran problema: desconeixem la natura que ens envolta. Ara estem tornant als espais naturals, rurals, però estàvem molt desancorats del medi, vivint a les ciutats. 

Les cuques ens fan fàstic, por, angúnia... i no són perilloses. 
Els escarabats tenen aquesta imatge negativa. En cas d’un escorpí, per exemple, pensem que si et pica et moriràs, ho penses automàticament, però desconeixem si la medicina et salvarà. En el cas de les cuques, quin mal ens pot fer? Cap. Per tant, és el factor simbòlic, cultural, el que actua aquí. 
‘Puaj’!
Després, hi ha un tercer factor: si hi ha una fòbia real. 

Hi ha qui en té als gats. Per a d’altres resulta incomprensible. 
És un trastorn, amb criteris diagnòstics, en el cas d’una fòbia a un animal: t’està fent un mal, no et deixa fer una vida normal, fins i tot. És una por i una ansietat desproporcionada envers un perill imaginari. Com els gats o les pobres cuques, que són inofensives. 

Ja l’entenem.
A vegades, passa per conducta imitativa: si la meva mare sempre ha fugit dels gossos, és probable que jo també ho faci, els tindré por i no sabré per què. O quan veu un llangardaix i es posa a cridar histèricament: quin és el perill real? No existeix. 

Què hem de fer? 
Primer, conèixer molt bé l’animal que ens genera aquesta ansietat, perquè jo diria que no és por, que és una reacció emocional immediata. Tinc por a les aranyes? Doncs estudiem si existeixen al meu territori i quin és el perill real que representen, si és que n’hi ha?

Clar, t’imagines una taràntula...
...quan tu en realitat estàs veient una aranyeta petitona, però la visualitzes anòmalament, la magnifiques. Igual passa amb les serps. Hem de conèixer aquesta fauna. 

Segon pas...
Si faig conducta evitativa, malgrat el que em digui la literatura científica, estic dient-li al meu cervell “jo millor que fugi, que hi ha perill” i així retroalimento una ansietat crònica. 

Enfrontem-nos a les pors!
Exactament. Si hi ha un nen que té por als gossos, per exemple, no el forçaràs a atansar-s’hi; però si tens l’oportunitat, pots agafar-lo de la maneta i que el toqui, perquè així reeduquem cognitivament el cervell: li estàs ensenyant que si tu no agredeixes l’animal, no té per què defensar-se. És clar, no ho farem amb un os!