Dones d’empenta, Joana Pintor i Anna Maria Plaza (també parlarem amb ella) van deixar molts ben bocabadats amb la decisió, portada a la pràctica, de matricular-se en un grau d’FP. Estudien i, pel que expliquen, s’ho passen de por

47 anys i s’inscriu a FP. Per què no?
Havia estat molt bona alumna, a la meva època. Però aleshores qui era bo feia BUP i qui no, a Formació Professional. Però la vida, ja veus: vaig venir a Andorra, em vaig casar, tenir família... Vaig deixar els estudis. 

Ara es reenganxa. 
La meva filla, que ara té 26 anys, ha estudiat Medicina. Quan la veia estudiar a ella, m’agradava, a mi sempre m’han interessat les ciències. Ostres! Jo podria fer alguna cosa, em vaig dir, i vaig començar a divagar. 

Ho ha portat a la pràctica. 
Penso que si has de treballar, per què  no en alguna cosa que t’agradi de debò? He passat la vida en botigues, amb horaris inflexibles, i vaja... Ho vaig anar comentant amb la família, les amigues i amb l’Anna Maria. 

La ‘còmplice’ perfecta. 
Em va dir, mig en broma, si tu t’hi apuntes, jo també m’hi apunto. Ens vam presentar les dues a la secretaria del centre, allà a Aixovall, i no s’ho acabaven de creure. Ens van preguntar: “però veniu a inscriure un fill, un net?”.  Em sembla que al principi se’n reien una mica. 

Pioneres. 
Vaja, ens deien “molt bé”, però els nens tenen prioritat. Doncs bé, ja ho entenem. “Però sabeu que heu de venir a classe? Però sabeu que estareu amb joves?” Tot ho teníem present, i vam mostrar que estàvem molt decidides. Volíem estudiar i volíem classes presencials. Tenim el temps i la disponibilitat. Tant insistir, tant insistir, al final ens van agafar. Una il·lusió! Com rebre un premi. 

Aquí estan. 
Ja, després del xou de la matrícula vam anar a Govern a gestionar l’assegurança escolar. Quan dèiem que era per a nosaltres... 

I arriba el primer dia. 
Els xavals ens miraven, és clar, ens preguntaven si érem noves profes. “No, no, som companyes vostres”. Però a partir d’aquí, un cop assimilada la novetat –imagino que els primers dies en parlaven– tot va amb normalitat. 

Perfectament integrades.  
Com si fóssim canalla. Amb l’Anna Maria fem broma: un dia ens sortirà acne. Ens ho passem pipa a classe i anem fent el que ens agrada. 

Cursen auxiliar d’infermeria, per cert, Tecai.  S’hi veu, treballant?
Per què no? Encara tinc molta vida laboral per endavant. Ho faig perquè la vida m’havia portat per un altre camí i no havia continuat estudiant. Ara puc fer-ho. Qui sap, potser acabo aquí, l’any vinent farem majoritàriament pràctiques, i continuo Infermeria a la universitat. 

Té a veure amb la carrera de la filla?   
En part, però ja abans m’agradaven les ciències, si no havia pensat en l’àmbit sanitari. Però quan ella estudiava jo ho trobava interessantíssim. Però m’agradaria, sí, treballar d’això si pogués. 

Li farà un cop de mà amb l’estudi. 
Ella treballa a l’Hospital Sant Pau, a Barcelona, i prou feina té, entre guàrdies i tot. Però sí, algun cop sí em diu “fem un Kahoot”, que és una eina d’aquestes que fan servir els joves per estudiar. 

Ni em sonava: quina antigalla.    
La part aquesta de les tecnologies, de les tablets i tot plegat, confesso que també és la que més em costa. Jo em passo dues hores en coses que els joves fan en vint minuts, pim-pam. 

I això d’aplicar els colzes?
Al principi costa, costa. Però no us penseu, només els primers dies vas una mica desorientada. Sort que tinc molta memòria i només d’anar a classe ja se’m va quedant. 

S’han d’adaptar a les normes del centre per a tots els alumnes. 
Ui, sí! Això és divertit. No podem pujar soles en ascensor. Bé... de tant en tant pidolem les claus. Els xavals aprofiten i entren amb nosaltres: allò acaba semblant el camarot dels germans Marx. 

La deixarem berenar i fer deures.  
En tinc, en tinc, de deures!