Ramon Tena: “Se sap qui són els tòxics però les organitzacions els toleren”

Personalitats tòxiques, ambients de treball enrarits. Qui no ho hagi patit està tocat pel dit de la divinitat. Per al comú dels mortals, Ramon Tena iniciarà demà un seminari, organitzat per la Cambra, per saber com lidiar-hi. 

Com sé si soc una persona tòxica?
Molt sovint no ho saps. És algú que amb el seu comportament provoca un perjudici a les persones  que té a la vora i, en l’àmbit de les organitzacions, acaba negativitzant l’equip, qui treballa al voltant. El tòxic també pateix, tant que no és conscient del que fa passar als altres. 

Ah!
Però hem d’aclarir que la persona no és tòxica, sinó el seu comportament. Hi ha gent amb trets psicopàtics, però són poques, i qui genera toxicitat són els comportaments que desenvolupa algú. 

Normalment pensem que els tòxics són els altres i un mateix, un gatet. 
Cert. El tòxic no s’adona del que genera. Un indicatiu en una empresa és si les persones que treballen amb tu acaben desapareixent, quan hi ha molta rotació de personal, i si això passa al voltant d’una persona en concret... És un indicatiu. O quan hi ha moltes baixes en un departament. 

Ja veig què vol dir. I què és un comportament tòxic? De què parlem?
S’ha de diferenciar entre gent que té una patologia, que són minoria; aquells que són difícils o tocanassos, i qui realment és tòxic. Què ho defineix? Que aquest comportament és constant: no està borde en un moment determinat o per un projecte concret o perquè no ha dormit avui. Ho defineix la constància: passen els mesos, els anys, i continua amb comportaments agressius o que sabotegen la feina d’equip. 

Els de la zitzània.
Efectivament. També hi ha el molt autoritari, però amb autoritarisme amb trets de violència. Aquell que crida, humilia. Aquell que fa comentaris per fer quedar malament un altre per exemple en una reunió. A mi em passa a classe: aquells que et posen preguntes que saben que no podràs respondre, rebuscades, molt tècniques. 

Quines peces!
És un comportament agressiu, per fer quedar malament els altres. També els egoistes, que només es preocupen d’ells mateixos i quan han fet la seva feina si l’equip no ha acabat, els queden quatre coses al magatzem, pensa: “Ale, guapos! Ja us espavilareu.”

Tenim reforma, els tòxics?
En una gran part dels casos es pot treballar. Però hem de ser molt conscients que allò que genera comportaments tòxics no és un tema individual només, sinó de tota l’organització, el sistema on treballa. 

Complicat.
Si  en una organització les dones mai no progressen, si està a la cultura de l’organització, se’ls pot generar tal frustració que s’acabin convertint en tòxiques. O quan hi ha una disparitat de sous molt grans per fer la mateixa feina... com succeeix sovint a l’Administració. 

Ostres!
Sí, amb gent que va entrar abans de la Llei de Funció Pública, o abans que es congelessin els triennis i gent que ha entrat després i pot percebre sous de fins al 40% més baixos. 

Quan és cosa d’una persona la mesura de la coça al cul?
Jo no soc un advocat de la mà dura. No. S’ha de començar amb intervencions més suaus: parlar, escoltar, entendre què li fa tenir el comportament i provar d’ajudar. 

Sembla més raonable.
Però hi ha casos que fan un mal tan gran a l’equip que sí, que és millor rescindir un contracte. 

I què passa si el tòxic és un directiu?
Sovint se sap que hi són però les organitzacions els toleren. Va en la línia d’aquesta pregunta. Per què passa? Perquè pensen que és una persona clau en l’organització i si la treus tota la piràmide se’n va en orris. Es tracta de no trencar equilibris: m’estimo més lo malo conocido...

Ho tenim cru, doncs, els ‘currants’.
A vegades no queda més remei que marxar. Si un entorn laboral és tan dolent per a tu, et fa tant mal... És una pèrdua per a l’organització, perquè acaben marxant els que tenen més talent.