Raül Martín: “La nostra lletra és una màquina de la veritat”

Mestre d’arts marcials. Grafòleg. Raül Martín és un home pluridisciplinari a qui agrada investigar, explica. El taitxí, una branca del kungfu, és la seva filosofia de vida i ‘modus vivendi’;  la ciència que estudia l’escriptura, la seva ocupació (o una d’elles) i la Xina mil·lenària, la seva passió.

Segons el calendari xinès, encara li puc desitjar bon any nou.
Correcte. Segueixen un calendari solar i inicien l’any preparant-se per a la primavera. 

Entrem en l’any...
... del bou, és a dir, de la tenacitat, el treball, que no està malament per sortir d’un any de pandèmia, perquè representa també una regeneració, reconstrucció. 

Anem al taitxí.
Té molt de cura del cos, de medicina tradicional. A través del moviment del cos prevenim malalties, estats carencials i fins i tot ajudem a sanar. De la mà va el txi-kun, que treballa les energies interiors del cos perquè circulin correctament i prevenir malalties.

Miri que ja tenia ganes de provar-ho.
Forma part d’un concepte general, com l’ús d’agulles, el massatge, per a la cura de la salut. És kungfu terapèutic ajuda a moure l’energia interior per trobar un estat d’harmonia i de quietud. 

Tot de la mà.
Amb el folklore, les arts marcials, tot forma part d’una cultura, d’una filosofia.

És una pràctica difícil?
No, no, no. Hi ha nivells, però comença amb un nivell molt accessible perquè treballem amb el nostre cos intentant entendre com estem fets.

...?
Tenim tres poders: el físic, l’energia vital i l’esperit. La unió dels tres és la clau per assolir l’harmonia interior, combinat amb la respiració. 

Sona bé.
A través de la connexió entre la ment i el cos, ràpidament comences a sentir-te bé, de seguida notes la serenor, com camina l’energia interior i ajuda a tenir una vida agradable, tranquil·la. 

El dia a dia... uf!
Ajuda que no ens afectin tant les inquietuds, l’estrès. Dona eines. 

Hem vist amb enveja, la gent practicant al parc. 
És una pràctica molt estesa. El tai-txí el practiquen uns deu milions de persones. Està a la llista del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la Unesco.  

Vostè porta temps de pràctica. Fins i tot va guanyar algun campionat. 
Fa 34 anys que practico arts marcials i sí, vaig quedar quart del món... però el 2010. Ha plogut. Ara, Andorra, d’un total de 27, va quedar quarta, darrere de la Xina, Hong Kong i Macao. 

Parla xinès? L’escriu? Ja que hi som, li pot aplicar l’anàlisi grafològica. 
Xapurrejo el cantonès. Però no, no es pot fer anàlisi grafològica perquè no s’adapta a les regles de l’alfabet llatí. Sí ho podríem aplicar per exemple a casos de falsificacions documentals o usurpació de signatura, en criminalística, però no a la interpretació de la personalitat. 

Què el va portar a la grafologia?
Era un hobby ja d’adolescent. Em fascinava que a través de l’escriptura ens poguéssim conèixer a nosaltres mateixos i després a altres persones.  Però el 2001 em vaig titular com perit cal·lígraf i grafòleg a la Universitat de Madrid. 

A què es pot aplicar?
Bàsicament a l’autoconeixement i l’anàlisi de la personalitat. L’àrea laboral és una de la que més ho demana, per determinar a través de l’escriptura si un candidat s’adapta: quina és l’actitud, l’aportació que farà... I la criminalística. 

Ho clava?
Tota disciplina científica té un marge d’error, però parlem d’entre el 80 i 90% de l’anàlisi correcta en un grafotest. Poden quedar aspectes desapercebuts.

No li ensenyaré les meves notes.
La grafologia és com una visió en raigs X, perquè la lletra és molt rica en elements, una màquina de la veritat. 

Ara escrivim poc, amb tant teclat.
Ens afecta, i no ho diem els grafòlegs, sinó els neuròlegs: recomanen no deixar d’escriure a mà, és fonamental per a nosaltres més enllà de l’aspecte cultural, perquè  és una gimnàstica per al cervell; treballa el còrtex, l’hipocamp, regenera la plasticitat del cervell. Hem d’escriure, ni que sigui la llista de la compra, hem d’escriure a mà.